dijous, 29 de desembre del 2011

L'aflicció de tenir un dia esplèndid

Avui em llevo d’hora. Tinc una cita important aquest matí i m’he volgut aixecar abans per tenir una mica de temps per pensar, fa temps que no tinc temps per fer-ho i això em sap greu. Rutina matinal: cafè amb llet i música. Scorpios - Moonshiner. Quatre desgraciats que no agraden a ningú, però que jo no podria viure sense ells. Decideixo repassar el meu blog i se’m crea un enrenou al cap, ja m’he posat de mala llet… Com puc canviar tant d’opinió? I com puc ser tan hipòcrita?

Un dia vaig escriure que només ens podem equivocar una vegada. Dec ser molt il·lusa i innocent. Sóc la primera que caic sempre en la mateixa merda de quatre potes. I a sobre presumeixo de que no ho faig i de que últimament només faig que aprendre. És mentida. Continuo igual de perduda que fa 10 anys. No aprenc res. Se’m acumulen les coses i no dono l’abast per deixar res tancat. Me’n he adonat que tinc massa fronts oberts, i cap sense tancar. Només hi poso sorra a sobre, els tapo una mica i començo una altra cosa. Mentre això em va passant, passo de tot i em torno egoista. I si abans tenia la capacitat per seguir un cicle i arribar fins al final de les coses, ara no. Ho començo tot i no acabo res. Ja no penso ni reflexiono. Vaig embolicant la troca dins el meu cap, em marejo la ment i me’n oblido a consciència, però com qui no vol la cosa. Dono l’esquena a tot allò que em fa mandra. I ho enretiro de la meva vida. I quan algú em deixa de banda de la seva vida, encara em penso que tinc el dret d’enfadar-me. Així estem. Fardant d’una vida que el meu cap no està preparat per gestionar. El més greu de tot és que ser egoista em fa sentir a gust. Segueixo pensant que en aquesta vida estem sols, ningú et donarà un cop de mà així com així. Tot té un preu i, com a mínim, hem de tenir clar quant estem disposats a pagar i què estem disposats a perdre. És aquí on sempre m’equivoco. I per molt que ho negui, em continuo enganyant a mi mateixa, ho sé, i el pitjor de tot és que m’ho permeto. Viure amb els ulls oberts, però tancant-los massa sovint. Que en som de curts els humans!

Bon dia a tothom!

dimecres, 7 de desembre del 2011

Els dies que tens fred al nas

Posar els sinònims més excepcionals a les coses. Atribuir el significat que més et ve de gust a la vida. Somriure de coses que vas recordant. I camines amb tota aquesta activitat dins el teu cap. Passen les estacions. Et lleves i et topes amb un dia radiant, el sol brilla amb totes les seves forces i l’ambient és gèlid. Se’t posa el nas vermell de seguida, és l’única part del cos que es manté freda. Una sensació que t'encanta. Et sents més viva que mai. No vols passar per alt cap detall d’absolutament res que et passa per davant. Ho observes tot amb un somriure que s’ha tornat crònic. Avui és un d’aquells dies que estàs receptiva, l’energia de la natura et penetra fins a l’última cèl·lula del teu cos. La música és dolça i immutable i això et condueix a un ambient perfecte, i d’aquesta excel·lència, se’n desprèn un medi hermètic, aïllat i teu. No l’has compartit amb gairebé ningú perquè vols conservar-ne la màgia sigui com sigui. Per això estàs aquí, per no deixar –ne escapar ni un pessic.
Ets com una nena petita, no pares de descobrir coses que no entens com no les has vist abans. Et sents fascinada per la tonteria més insignificant. Li dónes voltes a les coses d’una manera positiva. T’estàs enriquint cada dia més, potser és gràcies als mesos on vas decidir abandonar. I encara et queda temps per ser reciclat. Una feina que no pot acabar mai. El termòmetre va pujant. I només desitges una cosa: que no sigui de vidre. Una por que conserves enmig de tants ocellets al cap. La única.