Tothom haurà sentit a parlar alguna vegada de l’American Way Of Life. És un concepte que sempre m’ha cridat l’atenció, m’ha encuriosit i d’alguna manera m’ha vingut de gust tastar. Ara fa sis anys, vaig tenir la oportunitat de conèixe’l, però em va decepcionar. Em vaig emportar una sensació de decadència, de nostàlgia i de solitud que no era el que m’esperava. Una societat totalment individualista que m’anava gran, jo necessitava afecte, escalfor. La meva ment tampoc estava disposada a obrir-se més enllà de les meves conviccions, m’esperava alguna cosa que no vaig trobar, estava plena de prejudicis.
Sis anys més tard he decidit tornar-hi. Tenia la sensació que encara hi havia alguna cosa pendent, les coses entre el lloc amb el qual sempre he somiat i jo mateixa, no es podien quedar així perquè estava segura que allò que vaig viure només era un preescalfament d’una experiència futura. Amb gairebé 23 anys i disposant de tot el temps lliure del món, era el moment perfecte per enfrentar-me amb el meu somni fracassat. I realment, la sensació que m’emporto aquesta vegada és inexplicable, els meus ulls semblen ser els d’una altra persona. L’imponent riu Mississippi flueix sense pressa per sota el pont de metall que separa l’estat de Tennessee amb Arkansas. Centenars de cotxes el travessen i cada vehicle és un món diferent. Gaudeixo de tot això des de la finestra d’una casa gairebé senyorial situada a la zona de Mudd Island, una petita illa envoltada per l’aigua. Entre les meves mans hi tinc una tassa de sweet tea, que a mesura que vaig fent glopets només m’aporta dosis de felicitat. Em dirigeixo cap a una altra finestra i veig la piràmide dels Memphis Grizzlies, li estic agafant afecte a aquest lloc… Desitjo poder tornar i comprar-me una casa blanca de fusta amb una gran balconada. Vull un cotxe molt gran i vull tenir uns veïns que em donguin la benviguda amb un somriure i un cistell de galetes.
Aquest viatge m’ha fet obrir els ulls, sóc LLIURE. Amb esforç aconseguiré el que més desitjo, tinc ganes d’estar aquí i allà. El que m’ha passat últimament m’ha fet adonar-me’n que una petita part de mi seguia a Memphis i ara que l’he trobat, s’ha fet més gran. Algú va creure que no me’n ensortiria, però en aquests moments de forces no me’n falten.
