Són
quarts de cinc de la matinada d'un dia indefinit de maig. Has tornat a
Matadepera. Has anat a una festa, com les que fèiem abans, te’n recordes? Has
marxat a casa abans de que s'acabés. Com sempre havies fet, i abans d'arribar a
casa, has parat a la Muntanyeta a fumar-te l’últim cigarret. Escoltes una cançó
que et diu que ningú t'espera, i relativament és veritat. En poc o molt temps
has passat de la puresa i la ingenuïtat de la infància a un estadi diferent, no
el saps definir, però és molt més dur. Sense ser-ne plenament conscient. Ha
arribat un punt que no ho veus clar. Has pres moltes decisions importants a la
vida, moltes, i en totes elles, sempre has tingut la sensació remota d’equivocar-te.
En aquests moments, et trobes en un oceà, on hi ha dies que el mar està
tranquil, però hi ha dies que es gira una tempesta que et fa caure de la
barqueta en la que vius i no tens més remei que tirar endavant tota la merda
que estàs vivint. I només tens ganes d'aprendre a ser madura d’una punyetera
vegada. A ser gran, independent i intel·ligent amb la teva pròpia vida. Quanta feina que tens... Vius una
vida que es redueix en prendre cafè i menjar verdura. En no saber dur a terme
una vida normal. T'haguessis quedat a la festa, però no has pogut controlar el
teu cap. I precisament el teu cap ets tu. Realment tens la percepció de tu
mateixa que tenen els demés de tu? No. Ets una altra persona, en un món nou.
Sola. Que dur que és collons. I que fàcil que és somriure i pretendre. I no has
parat de repetir el mateix durant la festa: avui dormo a Matadepera. Com a
metàfora de que avui ets la mateixa d'ahir, feliç, despreocupada, descarada. No
t'agrades ara. I no, no pots eliminar la terrible nostàlgia que sents. Al final
has estat anys autoteoritzan-te sobre la societat líquida de la que parla
Bauman. L'has explicada i n'has desgranat fins l'últim concepte. Fins que ha
arribat un punt que has estat víctima directe d'aquest món. Ho entens tot en el
moment que has llegit una frase estúpida: plorar no és un signe de debilitat,
sinó un signe de que has estat forta durant massa temps. Arriba un punt en que
tots serem víctimes d'aquest món que construïm. On el pols el marca els nostre
comportament en conjunt, els nostres pensaments. Llavors, entens que no et
trobes malament físicament, sinó mentalment. Ja saps identificar el dolor
intern, i, durant molt de temps l’has atribuït a l’extern. Quan estaves trista,
creies que tenies febre, sempre has fet el mateix. Però ara ja no. Perceps la vida com una taca d’oli que
sura en una mena d’harmonia fràgil a la superfície de l’aigua. Com si el centre
del bassal fos el benestar i els vorals fossin murs de contenció que, amb el
seu contacte, et provoca una forta cinglada al cos. Celeritat. És el terme que defineix el
concepte que entens per l’existència. Però sempre parteixes del teu superjò. No
coneixes suficientment a cap persona com per poder opinar sobre els seus
pensaments i la seva personalitat. Simplement, adoptes una actitud desvinculant
envers a l’individu, com si t’ho miressis tot de lluny, o a través d’una
pantalla, totalment al marge del seu ens interior. No et veus amb el dret
d’opinar sobre res de tot això. Naturalment que ho has fet alguna vegada, però
entens que no hi tens cap llicència. D’aquesta manera, oblides i remoleges la
teva actitud.
