Sempre era ella. Uns dies més que en d'altres, però els fonaments que conformaven la seva identitat seguien intactes. La façana era de vidre, fràgil però transparent. Unes parets generoses mostraven la seva força per viure, la seva cerca insaciable d'elements vitals que eren significants per a ella i un sentiment de tristesa reprimit als racons més invisibles. Dialogava seriosament amb el món i no es deixava dominar per ningú. Capficada en les seves conviccions feia veure que escoltava però la seva oïda es mostrava més atreta per altres coses que creuaven fronteres. Encara que els miralls se li burlessin a la cara i li tornessin el reflexe d’una imatge del que hauria pogut ser i no era, retreient-li cruelment, ella els girava la cara i mirava cap a una altra direcció, més enllà de l'horitzó. Una imatge que encara no havia estat mai reflectida sobre cap superfície.
Volia
configurar la seva vida sense dependre de tot el patetisme que caracteritzava
el seu univers. Anhelava un sentiment que cada vegada se li apropava més i més.
Per ser coherent amb ella mateixa, va decidir eliminar la
paraula fracàs de la seva vida. Qui es va atrevir a inventar aquest concepte?
S’ha d’estar boig. Per naturalesa, els humans estem empesos a evolucionar. Cap
decisió que prenguis pot ser un fracàs. Sempre és un pas endavant. Ja sigui per
trobar el que encara no tens, per modificar algun capítol de la teva vida o per estabilitzar-se.
Finalment
decideix tirar pel dret i no donar més voltes a totes aquestes reflexions que
acaben sent superficialment absurdes. Es planta en una vasta extensió. És un
petit jo amb una gran força al seu interior. Idees clares que es presenten com
a irracionals. Un cel blau que li permet l'existència al relleu de la muntanya,
blanca, pura i neta. Un punt, el seu ésser entre l'horitzó i la vall. Feliçment
establerta entre dues naturaleses. Un ocell. Una flor. Aire lliure. S'asseu damunt d'una roca, somriu i diu prou. Vol congelar aquest moment.
Convertir-lo amb la instantània d'inflexió de la seva vida.
