A tu t’ho han dit. Estàs avisada.
T’han dit que la clau de la felicitat està a les teves mans. Que aquestes
llàgrimes de cocodril te les fas tu. Que deixis de banda gelosies gratuïtes.
Que ningú va en contra teu a putejar-te. I en veritat anaves a escriure sobre
qui t’ha dit això, qui sempre t’ho ha repetit i qui sempre t’ha donat la mà.
Però mai se’t ha donat bé escriure sobre els altres i les idees s’han acabat ficant
al contingut de la conversa.
Et costa. Malpenses de tot allò profund i t’aferres a les coses més
superficials, aquelles que t’aporten un benestar finit. Una felicitat agradable
però que saps que al final ha de topar amb un límit. T’ofusca arrossegar els
mateixos temes que et fan la vida pesada i intentes brotar per buscar la
felicitat trivial. Quan abuses molt d’aquesta satisfacció superficial, es
converteix amb profunda, d’aquell tipus que el teu cos repulsa com si fos
energia magnètica. I santornem-hi. L’apartes i vas en busca d’alegries barates.
Saps aquella sensació de quan t’estimes molt una cosa, i de cop, no saps el
perquè, però la comences a odiar. Em vindrien mil exemples al cap. Leonard
Cohen, els préssecs o el cambrer del bar on vas cada dia. És normal cansar-te
de les constants de la vida? Em va agradar estimar-te ahir, però avui ja me’n
he cansat.
I quan de cop et llampega una mena de nostàlgia cap als moments més
profunds que has viscut mai i et contradiu tot el pensament, t’allunyes de
bellugar més el cap i surts a veure què trobes. No vols donar-hi més voltes
intentat desxifrar què és profund i què és superflu.
Si una cosa saps del cert és que els
moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar
créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta.
Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el
sentit que vols que prengui.
No tinc cap repte, simplement buscar
la veritat de cada moment. Dins dels moments efímers, cercar una sola cosa que
és permanent. Una puta constant.
