La música

Res li destapava una sinceritat tan transparent. El seu camp de visió es difuminava fins a tornar-se d’un color molt fosc, de textura suau, gairebé translúcida. Les seves oïdes ressuscitaven d’una vida dura i opaca i li feien una fiblada al sistema nerviós absolutament plaent. Malgrat la feixuga sensació d’arrossegar insatisfacció per tots els carrers del món, l’electricitat musical li transmutava l’experiència.

S’aïllava en una caverna lluny de qualsevol estímul humà. Classificava idees que eren molt diferents entre elles, i tan diferents, que no podia seguir els ritmes lògics establerts ni per establir.  Sentia un delit molt poc propi de la seva existència recollida en trossets de paper trencats i cendrosos, ínfimament voluptuosos, en certa manera, inaccessibles al tacte. Les llàgrimes li queien com una aixeta mal tancada del segle passat. Lentament. El líquid pesava més que la pròpia gravetat, fet que impedia la naturalesa dels sentiments. I la causa matemàtica d’aquest fenomen era la música. La gran culpable d’aquest canvi experimental. La gran causant de convertir el dolor en plaer. De passar d’un escenari petit a una gran catedral. Lluny de tota explicació capaç d’arribar a ser pronunciada. Sempre estava igual, divagant entre termes metafísics. L’etern debat entre allò petit i allò gran. Qui li havia ensenyat a sentir? Però ella, accidentalment, encara anava més enllà, qui li havia ensenyat a viure d’aquella punyetera manera? 

El tacte de la música amb la seva pell. La olor que li entra pel nas. Les imatges que li penetren els ulls. I una dolça melodia que inicia un cicle sentimental mort.

Quants miralls has trencat a la teva vida?

Portava tot el dia mirant per la finestra. Els tons eren càlids. Uns tòrrids que actuaven a mode de repèl cap al món on vivia. De cop es posava a ploure. I la seva guerra era una altra. Un conflicte armat amb ella mateixa i el lloc on habitava.

Les seves idees postmodernes xocaven amb la pròpia postmodernitat en si mateixa. Se sentia com aquella gran onada, que, desenfrenada, s’estavella contra la roca en terra ferma. Materialitzava aquesta imatge asseguda sobre un dels blocs de ciment de Nova Icària. Portava molts dies seguits rodejada de gent, parlant massa i dibuixant expressions facials forçades. Respostes buides i superficials a preguntes que probablement no tindríem per què fer. Portava molt de temps sobre uns temes que no li despertaven el més mínim interès. Va ser un dissabte quan li va venir la gran pregunta. Reposava sobre el piló de la platja observant aquella gran onada que picava violentament contra un mur de contenció. Durant unes mil·lèsimes de segon se li va clarificar l’existència. Com quan s’aclareix el cel després d’una gran tempesta d’estiu. Els núvols se li van apaivagar, deixant lloc a uns raigs de sol com si anunciessin l’arribada d’una magnificent deessa grega que prepara la posada en escena per fer la gran aparició divina. El seu cap s’havia esclarit. El seu conflicte era perfectament dual. Confonia el seu malestar amb el malestar dels demés. I quan algú projectava les seves debilitats sobre seu, ella ho interioritzava, com a propi.

 Segueix plovent. Sembla que els núvols no han marxat i els raigs solars eren una pura situació il·lusòria. Sempre li ha agradat pensar que les coses arriben a un final i que no duren per sempre i que indiscutiblement, tot acaba. I és per això que encara ha d’aprendre a equilibrar les emocions. Ni tant ni tant poc. No li haurien de fer por les distàncies, ni el rebuig, ni l’amor.

Em fas por tu i em faig por jo. No vull caure més. Una altra vegada no. Estic farta de recollir-me a mi mateixa una vegada rere l’altre. Cada maleïda vegada. I tu? Quants miralls has trencat a la teva vida?