Hi ha persones
que neixen amb les coses ben clares. Amb la seva vida traçada, de manera que
només els cal unir el punts amb un línia per acabar de formar el dibuix de la
seva existència. Però ella no era així. Vivia massa intensament alimentant-se
directament dels seus impulsos vitals. Avançava de manera desendreçada, unint uns
extrems molt diferents. Els seus moments eren segments irregulars i molt poc
estètics, perduts entre si, sense arribar ni a poder-los anomenar abstractes.
Lluny del món material, de les persones i de qualsevol escalfor vital.
Aterrada a Nova
York, havia viatjat en el temps. Es trobava al passat. Vuit hores menys. I si
això era veritat, que havia anat enrere en el temps, va pensar que no deuria
ser tan difícil fer-ho de veritat, de manera científica, volia dir. Molts
científics dedicaven les seves vides a demostrar teories sobre la relativitat
temporal i la forma en com viatjar en el temps. Va pensar que no havia de ser
tan difícil teoritzar-ho. Però segur que ja pensava en disbarats. És clar que
era complicat. “Para”, va pensar, “no pensis”.
Tornem a començar. Era un migdia de Setembre, sí. Va sortir de la
terminal i la primera cosa que va sentir van ser una barreja de sensacions que
mai abans havia experimentat.
Però de cop,
tornava a ser a la seva habitació. Sempre acabo al meu cau. On estic millor. Em
sento protegida, però sola. No tinc a ningú al meu costat i això em fa plorar.
M’agradaria estar a un altre lloc, però quan hi estava, només volia refugiar-me
sola, una vegada més. He renunciat a fer una altra cosa, no em venia de gust.
Desitjava escriure el què em passa pel cap. Què em passa? Em vull sincerar a mi
mateixa, desglossar els meus sentiments, només per mi, però no em puc expressar
amb claredat. Només sé que no estic bé. No puc fer-hi res, la meva vida va
passant mentre la malgasto sense fer res. Puc sortir-me’n jo sola? M’hi he
posat jo sola? Sóc dèbil? He fet alguna cosa malament? Tinc mala sort? Tinc
algú veritablement al meu costat? Val la pena la meva vida? La meva vida és normal?
Per què no puc deixar de plorar i lamentar-me? Si us plau vull saber què he fet
malament. No paro d’escriure. No vull seguir preguntant-me coses que no em puc
respondre. Necessito algú que ho faci per mi. No tinc a ningú al meu costat.
Sempre és el mateix. No vull estar ni un minut més amb mi mateixa. Vull dormir
i que sigui demà però no puc. Dormo tres hores i malament. No descanso. No ric.
No sento. Això és una merda. Començo a escriure preguntes però les esborro. No
vull sentir ni una pregunta més. Vull canviar, vull marxar, em vull quedar per
estar bé i no vull seguir escoltant aquesta puta cançó. No vull estar més sola.
No vull.
I de cop es lleva
ocupant el seient de darrere d’un cotxe amb una música molt alta i molt
agradable. És fosc i sembla que a fora fa fred. Circula per un port de
muntanyes blanques i brillants i amb una pau interior que li desborda el
benestar. Molt a gust i amb una simple sensació de dormir sota un sentiment
estable, el d’unes parpelles que, de manera impassible i
suau, es deixen caure com ho fa una fulla a la tardor. Estàs relaxada i el vent et bufa a favor.
Només et queda pendent una única cosa. Un disculpa
amb tu mateixa. Per haver-te maltractat. Per haver-te subestimat en tots els
nivells possibles. Per haver-te abandonat en el racó més profund de la teva
pròpia vida.
