El que ens fa petits és la por a la llibertat de pensar en gran

Com diu Antoni Bassas avui al diari Ara un dels errors de la nostra societat és pensar en que els somnis no són propis pels adults. I és que… què en seria de les nostres vides si no somniéssim? Si no tinguéssim ambicions? Què faríem sense les sensacions que ens transmet una cançó? Sense els somriures que regalem al llarg del dia? I sense el sentit de l’humor? Sense rebre l’ajuda d’algú que no espera res a canvi? O com viuríem sense la inspiració? En definitiva, què faríem sense somniar el que ens agradaria arribar a ser?

El meu somni és obrir una empresa als Estats Units. Això em fa tenir idees, unes més bones que d’altres, em fa mobilitzar-me i porto setmanes documentant-me sobre com començar el projecte... No em rendiré pas al meu somni. El futur no està escrit.

Un dels problemes que més em crida l’atenció després d’haver viscut uns anyets en aquest món, el meu en particular, és l’excés de seny i de continència que tenim. La societat catalana, l'espanyola i fins i tot l’europea en general, s’ha tornat vella. Els joves tenen la mentalitat de persones de la tercera edat. Les paraules estabilitat, comoditat i facilitat semblen ser el seu lema. Un dels moments que recordo més xocants de la universitat va ser quan un professor ens va preguntar a una classe d'unes quinze persones: “Qui d’aquí vol tenir la seva pròpia empresa?” I només una persona va aixecar la mà. Fent una mica de demagògia, això no arriba ni a un 2% de la població. S’han de tenir bones idees i assumir riscos, ja n’hi ha prou de mentalitat de funcionari.

Això no és el que vull pel meu futur. Vull que els meus fills créixin en una societat on els ensenyin a creure amb ells mateixos, on es valori la iniciativa, una societat molt més pragmàtica que la nostra. Que els ensenyin sempre a actuar com a emprenedors, sempre aspirar a més, fins arribar a confiar tant en ells mateixos que els permeti arriscar-se en tots els aspectes de la vida. El seny ja no es porta avui en dia.

Sempre se’m tancaran portes i hauré de començar per coses que no m’agraden, fracassaré… Però res serà en va. Quan se’t tanca una porta se’t en obren deu més. I després de païr aquest tancament cal ser suficientment creatiu com per veure que hi ha moltes oportunitats davant teu que has de saber aprofitar. Sempre s’ha d’estar preparat per caure, però sobretot per alçar-se.

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...

Estic molt contenta amb la meva vida. Per fí m’he tret de sobre un pes que portava carregant durant molt de temps i no marxava mai. Una càrrega que m’ha robat molts dies i moltes hores i a vegades m’ha fet actuar com si no tingués seny. Una cosa súbtil i molt intel·ligent, sense arribar a ser mal intencionada, que m’anava consumint lentament i encongint el que jo era. No me’n adonava perquè en el seu moment vaig triar ser feliç, però vaig oblidar qui era per por a perdre. Em vaig deixar encegar per una idealització. Totalment culpa meva. Però ara ja s’ha acabat, s’ha acabat fer de tonta de la pel·lícula. Simplement estic orgullosa d’haver-ho donat tot, perquè sé que sempre seré capaç de fer-ho. Però mai més ho mostraré a persones cobardes, mentideres i que no s’atreveixen a donar la cara, les quals presumeixen de ser simples però que ho acaben retorçant tot. Almenys n’he après. I és “lo que hi ha”.

Ara torno a tenir les mateixes ambicions que acostumava a tenir anys enrere. Vull ser algú en aquesta vida, vull deixar petjada i això no ha fet més que començar. Jo si que sóc jove i amb mil ganes de seguir endavant amb les persones que realment m’estimen, em respecten i no m’han fallat mai. He tornat a trobar l’estabilitat que tan trobava a faltar. I serà un gran plaer, avui fer-te saber que no t´enyoro.