Com diu Antoni Bassas avui al diari Ara un dels errors de la nostra societat és pensar en que els somnis no són propis pels adults. I és que… què en seria de les nostres vides si no somniéssim? Si no tinguéssim ambicions? Què faríem sense les sensacions que ens transmet una cançó? Sense els somriures que regalem al llarg del dia? I sense el sentit de l’humor? Sense rebre l’ajuda d’algú que no espera res a canvi? O com viuríem sense la inspiració? En definitiva, què faríem sense somniar el que ens agradaria arribar a ser?
El meu somni és obrir una empresa als Estats Units. Això em fa tenir idees, unes més bones que d’altres, em fa mobilitzar-me i porto setmanes documentant-me sobre com començar el projecte... No em rendiré pas al meu somni. El futur no està escrit.
Un dels problemes que més em crida l’atenció després d’haver viscut uns anyets en aquest món, el meu en particular, és l’excés de seny i de continència que tenim. La societat catalana, l'espanyola i fins i tot l’europea en general, s’ha tornat vella. Els joves tenen la mentalitat de persones de la tercera edat. Les paraules estabilitat, comoditat i facilitat semblen ser el seu lema. Un dels moments que recordo més xocants de la universitat va ser quan un professor ens va preguntar a una classe d'unes quinze persones: “Qui d’aquí vol tenir la seva pròpia empresa?” I només una persona va aixecar la mà. Fent una mica de demagògia, això no arriba ni a un 2% de la població. S’han de tenir bones idees i assumir riscos, ja n’hi ha prou de mentalitat de funcionari.
Això no és el que vull pel meu futur. Vull que els meus fills créixin en una societat on els ensenyin a creure amb ells mateixos, on es valori la iniciativa, una societat molt més pragmàtica que la nostra. Que els ensenyin sempre a actuar com a emprenedors, sempre aspirar a més, fins arribar a confiar tant en ells mateixos que els permeti arriscar-se en tots els aspectes de la vida. El seny ja no es porta avui en dia.
Sempre se’m tancaran portes i hauré de començar per coses que no m’agraden, fracassaré… Però res serà en va. Quan se’t tanca una porta se’t en obren deu més. I després de païr aquest tancament cal ser suficientment creatiu com per veure que hi ha moltes oportunitats davant teu que has de saber aprofitar. Sempre s’ha d’estar preparat per caure, però sobretot per alçar-se.
Muy interesante prima! pero a mi también se me ocurre que si la gran mayoría de la gente no se arriesga es en parte por lo inestables de sus vidas per se. Quiero decir, que si no tienes nada seguro en la vida, ni un techo al que volver cuando la cosa vaya mal debe ser difícil arriesgarse mucho... A pesar de ello, estoy totalmente de acuerdo contigo en que los valores que nos transmite la sociedad desde la escuela a la universidad es que la incertidumbre es peligrosa, que a lo que hay que aspirar es a una casa y a una familia unida, aunque ello implique dejar de dormir bien, no ver nunca a esa familia y tener que aguantar al pesado de turno que te haya tocado por jefe. Lo que intentan es que el miedo nos paralice, pero no hay que olvidar que QUIEN NO ARRIESGA NO GANA!
ResponElimina