El blanc és el pare de tots els colors

I un dia, sobtadament, es trobava dalt d’un avió. Aquesta vegada no fugia. No marxava entre llàgrimes, maleïnt tot el seu voltant i a contra cor. Aquell dia marxava feliç. Amb aquella sensació a la panxa de no saber el què t’espera els pròxims dies. Era una barreja d’il·lusió, de realització personal i de por, que és difícil d’explicar. Les coses se sortien de la seva normalitat i per ella era molt extrany.

Sempre que viatjava amb avió i arribava al seu destí, era la primera en baixar. Deu minuts abans ja s’havia descordat el cinturó, havia connectat el mòbil i tenia totes les bosses a punt. Però aquest cop no. Sense adonarse’n, l’avió havia aterrissat i ella seguia escrivint i fent-se un discurs, que al seu cap sonava de puta mare, però quan pensava en la realitat, se li encongia l'estomac. Senyal de que estava nerviosa, molt nerviosa. Va aprofitar cada minut del vol per preparar-se la presentació que havia de fer, hagués desitjat arribar fins més enllà de Rússia. Va ser la última en abandonar l’aparell, amb mil carpetes plenes de fulls rebregats que, degut a les presses, li sobresortien per tot arreu.

Un cop a baix, es va adonar realment del que estava vivint. Dues hores al cotxe direcció cap al Nord. Al costat hi tenia una dona alemana i davant hi seia un turc. Parlaven sobre temes de Relacions Públiques i accions empresarials. Ella somreia, però es va ben cagar.

Tot era blanc. Ni una muntanya. Grans extensions del color més neutre. Eren llacs immensos i glaçats on la gent lliscava amunt i avall amb una mena d’esquís o de patins sobre gel. La carretera era recta i llarga i a mesura que avançavem, les roques de les parets del voltant estaven cada vegada més gelades, semblaven blocs de gel compactes. Una terra sense colors.

No es podia creure que després de mesos de total nihilisme i indiferència amb la vida, de cop tot li anés bé. Està molt bé planejar quatre coses a la vida, però la resta venen soles. La primera feina, viatge a Suècia.