T'estimes el teu país?

Sempre he tingut clar que només es pot escriure d’allò del que saps, de temes que domines. Però avui faré una excepció. Parlaré de política, i no en tinc ni idea. Però jo també estic indignada. Catalunya ha tocat fons. Un país espatllat i el pitjor de tot, perdut.

Estic emprenyada, de mala llet i amb un sentiment d’impotència molt alt. La gent que contribueix al manteniment de l’statu quo em treu de les meves caselles. Sí, aquells que no aixequen el cul del sofà, però es veuen amb el dret de queixar-se del sistema. Aquells que canviarien moltes coses però que diuen que no ve d’un vot. Aquells que es queden a l’atur i només saben culpar a les empreses. Aquells que deixen anar una frase enginyosa com si fos una veritat com un temple. Aquells que no paguen impostos i es queixen de la corrupció. Aquells que neguen la política fent política. O, per exemple, aquells qui es pensen que poden substituir un partit polític formant una assamblea comunitària. Què passa llavors amb els militants, els sindicats, les organitzacions empresarials o les entitats municipals? No es pot caure amb l’error de demonitzar la classe política d’aquesta manera. Cal una regeneració, sí, però qui la farà? Hem de ser nosaltres qui tiri del carro. Ens hem de fer sentir i organitzar-nos per tal d’aconseguir-ho. Poca cosa es farà si anem en contra del sistema. Com volem tirar endavant un país amb gent que pensa que la democràcia parlamentària és el problema?

Estem caient en picat en un error fatal, en un espiral de queixes constant procedit per un no res. Potser que comencem a utilitzar les nostres pròpies mans i els nostres recursos per trobar alternatives a una situació que s’està convertint vergonyosa pel nostre país. Si no canviem com a ciutadans, tot està perdut. En aquests moments ni el Polònia em fa gràcia. Em fot llàstima i vergonya. Ens esperen uns anys molt durs, on la lluita ha d’anar dirigida en dues direccions: Regenerar la classe política i regenerar la mentalitat ciutadana d’una vegada per totes. Tot un repte per a cada un de nosaltres. Però jo encara crec amb el meu país, més que mai.

Equivocar-se? Només una vegada

Ella em va dir que potser va ser un dia en concret quan hi va pensar. Però jo penso que potser ja feia dies que hi donava voltes. El fet és que tenia uns pensaments, que des de feia un temps, li eren recorrents. La joventut. Aquella etapa on equivocar-se està permès. Em va dir que anava vivint la vida, i en conseqüència, s'anava topant amb experiències noves, mai s'havia trobat amb una situació igual. Es trobava davant d'un full en blanc esperant ser escrit, tant si com no. I només ho podia fer ella, tota sola. Ningú li faria el favor d'escriure'l per ella, i deixant de banda metàfores supèrflues, ningú li viuria la vida per ella. Cansada de rebre consells de gent que estava al mateix nivell que ella, sense experiència a la vida, i que amb el temps havia vist que eren inútils, ja que cada persona escriu en fulls diferents, no tenia més remei que trobar les solucions seguint el seu cap, el seu cor i cada impuls elèctric que li remetien les seves neurones. Acostumava a tancar els ulls per un moment i triar allò que la seva impulsivitat li semblava correcte en aquell moment i... normalment la cagava. I és la millor cosa que li podia haver passat. Equivocar-se. Bé, anant més enllà, el millor que li podia haver passat era adonar-se que s'havia equivocat. Si no ho hagués vist, no n'hagués après i ho seguiria fent. I quan davant de situacions que li eren completament noves, no s’equivocava, només podia voler dir que la sort hi havia intervingut, i llavors no podia argumentar les seves accions, per tant, el valor d’aquell encert era totalment nul.

La gràcia de tot això està en només equivocar-se un cop per cada experiència nova. Quan t’equivoques dos cops en una mateixa situació, només pot voler dir que alguna cosa no has fet bé. Hem de buscar l’esquema mental que un dia vam elaborar. Només ens hauríem de permetre equivocar-nos una sola vegada i remetre'ns a experiències prèvies, més o menys com la teoria de la reminiscència de Plató, tot i que no crec que sigui una cosa innata i que en tots els casos conèixer sigui recordar, per tant, en aquest sentit, l’aprenentatge sí que existeix. Penso que això només és així quan has viscut allò prèviament. És llavors, a partir de la segona vegada, que t’hauries d’autoexigir recordar-ho. Ser extremadament concís i perfeccionista. Sense aquests dos atributs, el món no pot anar bé de cap de les maneres. Denominar les coses per allò que són, no per allò que ens semblen que són. Buscar, indagar, investigar, comparar. Treballar per dibuixar l’itinerari correcte i no equivocar-se de direcció. Un cop fet això, i quan et demanin explicacions, podràs explicar pas a pas el perquè de les teves accions i argumentar-ne cada pas. Llavors, equivocar-te t’estarà completament prohibit, estaràs treballant sota la teva pròpia pressió, i si falles, serà el teu propi fracàs per no haver trobat la solució que de ben segur que podies haver donat. 

Si creus que pots, ho aconseguiràs, només és qüestió de temps. No es pot deixar res en mans de la sort, és desvaloritzar-se. Si tenim un cervell és per aprofitar-lo. A més, les queixes només consumeixen energia, no produeixen resultats.

La mort que ha salvat la imatge del president

No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.

Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.

Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.

Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.

A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!

Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.