T'estimes el teu país?

Sempre he tingut clar que només es pot escriure d’allò del que saps, de temes que domines. Però avui faré una excepció. Parlaré de política, i no en tinc ni idea. Però jo també estic indignada. Catalunya ha tocat fons. Un país espatllat i el pitjor de tot, perdut.

Estic emprenyada, de mala llet i amb un sentiment d’impotència molt alt. La gent que contribueix al manteniment de l’statu quo em treu de les meves caselles. Sí, aquells que no aixequen el cul del sofà, però es veuen amb el dret de queixar-se del sistema. Aquells que canviarien moltes coses però que diuen que no ve d’un vot. Aquells que es queden a l’atur i només saben culpar a les empreses. Aquells que deixen anar una frase enginyosa com si fos una veritat com un temple. Aquells que no paguen impostos i es queixen de la corrupció. Aquells que neguen la política fent política. O, per exemple, aquells qui es pensen que poden substituir un partit polític formant una assamblea comunitària. Què passa llavors amb els militants, els sindicats, les organitzacions empresarials o les entitats municipals? No es pot caure amb l’error de demonitzar la classe política d’aquesta manera. Cal una regeneració, sí, però qui la farà? Hem de ser nosaltres qui tiri del carro. Ens hem de fer sentir i organitzar-nos per tal d’aconseguir-ho. Poca cosa es farà si anem en contra del sistema. Com volem tirar endavant un país amb gent que pensa que la democràcia parlamentària és el problema?

Estem caient en picat en un error fatal, en un espiral de queixes constant procedit per un no res. Potser que comencem a utilitzar les nostres pròpies mans i els nostres recursos per trobar alternatives a una situació que s’està convertint vergonyosa pel nostre país. Si no canviem com a ciutadans, tot està perdut. En aquests moments ni el Polònia em fa gràcia. Em fot llàstima i vergonya. Ens esperen uns anys molt durs, on la lluita ha d’anar dirigida en dues direccions: Regenerar la classe política i regenerar la mentalitat ciutadana d’una vegada per totes. Tot un repte per a cada un de nosaltres. Però jo encara crec amb el meu país, més que mai.