Quin ordre segueixen els arbres?

Viatjar al teu planeta. Portaves des del dilluns al vespre amb un neguit difícil de dissimular, esperant que arribés el divendres, i se’t feia difícil de conciliar el son. Arribat el cinquè dia de la setmana, just després de dinar, agafaves la nau especial i t’enlairaves. No era lluny, a uns dos o tres anys. Se’t feia curt. Et distreies escoltant les cançons d’un home amb una veu molt peculiar. Greu i trencada. Però no sabies si era un home trist o content. A tu et transmetia bones vibracions, per tant, era un subjecte feliç, pensaves. La visió constant que se’t fixava davant, et recordava a l’estètica dels crèdits de Lost Highway. T’acontentava fer tot el viatge de cop, sempre has anat per feina. Al arribar, et quedaves sense respiració al contemplar un indret tant excitant. Estrelles daurades, i camps de purpurina. Llacs fúcsies i cels de seda. Deserts gairebé tan negres com l’oceà més profund del món. Et començaves a posar nerviosa, volies palpar-ho tot. Se’t feia difícil no pensar en com els agradaria, als teus amics, els camps de purpurina dels que sempre parlaves. Els arbres tampoc eren com els entenem des d’aquí. El tronc s’arrepenjava sobre la copa, i els ocells eren muts. Eren els arbres els qui piulaven. Estaves immersa en una misconcepció del món que et feia destapar una part de tu incògnita. Vas decidir que freqüentaries aquell paratge sovint, sempre que et vingués de gust. Fins que, un dia, algú altre et va ensenyar el seu planeta. Els llacs eren blaus, com ho era el cel. I els camps verds. Fins i tot, els ocells piulaven. Però aquesta altra persona, et deia que el cel era de seda i que els arbres estaven al inrevés. Mai més vas poder distingir allò real d'allò que no ho és i vas viure eternament sobre uns fonaments de vidre.

Primum vivere deinde philosophare

Vigila. Crec que estàs pecant d’optimista i només fas que veure oportunitats arreu. Tot i que hi ha vegades, però, que penso que et falta alguna cosa. Però m'aïllo durant uns minuts i em poso a pensar. Penso, penso i repenso. Això si que se'm dóna bé, i arribo a la conclusió que així, tal i com estàs, estàs molt bé. No tens ganes d'enfadar-te, ni d'angoixar-te per tonteries. No et ve de gust estar pendent de ningú ni tampoc que ho estiguin de tu. Quina mandra. T’has acostumat a viure com a tu et dóna la gana- de fet, no ho saps fer d’un altre manera- i fa mesos que et lleves somrient, de molt bon humor i amb aquella estranya sensació d'incertesa, de no saber amb què et trobaràs al llarg del dia. I això et fascina perquè últimament te'n han passat de tots colors. Has fet les bogeries més grans que mai m'hagués imaginat que podies fer, així com també les han fet per tu. Què vols que et digui, et veig molt bé. Cada dia et trobes amb situacions que, ara per ara, encara et pots permetre el luxe d'aprofitar. I mira que t'arriba a agradar la rutina, però ja fa temps que s'ha esfumat. Tornarà un dia o altre, segur. De moment, no cal que ningú et porti al ball, ja hi aniràs tu sola. On fregaràs les esquenes que et doni la gana i si no ho vols, no picaràs cap ritme amb les mans. I si et ve de gust dir tonteries i ser especial ho seràs. Viuràs escenes dolces davant els portals que facin falta, quan tu ho vulguis i amb qui tu vulguis.

Lluny de viure en un estat metamòrfic, gaudiràs amb cada passa que facis. Qui t’estima riu amb tu. Molta d’aquesta gent t’ha sorprès, mai haguessis pogut pensar que els importaves. Et creuràs arrogantment superior a tots aquells que et jutgen. No et coneixen i es pensen que estàs boja, que ets infeliç i que tens la necessitat de perseguir un passat que ja ni recordes o ves a saber què. Perquè en el moment en que t’encasellen, ja no et treus mai l’etiqueta. Però te la rebufa i fins i tot et diverteix. No tens cap necessitat de pronunciar-te. Simplement són mosquits que amb un simple moviment de mans els pots aixafar. I no t’ha calgut fer res per fer-ho, ja que ells, solets, s’han suïcidat.

Tant tu com jo, pensem que qui busca la felicitat a curt termini no la trobarà mai. I crec que amb la tristesa passa el mateix. Durant les nostres vides sempre tindrem aquests sentiments solapats. De tal manera que no els acabarem mai de distingir. No sabrem mai de què parlem i les paraules acabaran sobrant. Aquests sentiments no existeixen pas, són pura metafísica. T’aconsello que et limitis a parlar del temps que farà demà.