Quin ordre segueixen els arbres?

Viatjar al teu planeta. Portaves des del dilluns al vespre amb un neguit difícil de dissimular, esperant que arribés el divendres, i se’t feia difícil de conciliar el son. Arribat el cinquè dia de la setmana, just després de dinar, agafaves la nau especial i t’enlairaves. No era lluny, a uns dos o tres anys. Se’t feia curt. Et distreies escoltant les cançons d’un home amb una veu molt peculiar. Greu i trencada. Però no sabies si era un home trist o content. A tu et transmetia bones vibracions, per tant, era un subjecte feliç, pensaves. La visió constant que se’t fixava davant, et recordava a l’estètica dels crèdits de Lost Highway. T’acontentava fer tot el viatge de cop, sempre has anat per feina. Al arribar, et quedaves sense respiració al contemplar un indret tant excitant. Estrelles daurades, i camps de purpurina. Llacs fúcsies i cels de seda. Deserts gairebé tan negres com l’oceà més profund del món. Et començaves a posar nerviosa, volies palpar-ho tot. Se’t feia difícil no pensar en com els agradaria, als teus amics, els camps de purpurina dels que sempre parlaves. Els arbres tampoc eren com els entenem des d’aquí. El tronc s’arrepenjava sobre la copa, i els ocells eren muts. Eren els arbres els qui piulaven. Estaves immersa en una misconcepció del món que et feia destapar una part de tu incògnita. Vas decidir que freqüentaries aquell paratge sovint, sempre que et vingués de gust. Fins que, un dia, algú altre et va ensenyar el seu planeta. Els llacs eren blaus, com ho era el cel. I els camps verds. Fins i tot, els ocells piulaven. Però aquesta altra persona, et deia que el cel era de seda i que els arbres estaven al inrevés. Mai més vas poder distingir allò real d'allò que no ho és i vas viure eternament sobre uns fonaments de vidre.