Parteixo de la base que cada ésser humà és diferent. Percep
i entén les coses d’una manera desigual. Cadascú de nosaltres és un pensament
aïllat. Encara que tu i jo estiguem d’acord en algun aspecte d’aquest gran
cosmos en el qual vivim, no ho estarem comprenent de la mateixa manera. És més,
aquest bast orbos del que parlo és infinit, si l’interminable acaba allà on
comença la primera persona, o allà on acaba la darrera. Ull. Un cop arribats al
cossol del món humà, es creen els pensaments. Esquemes vitals que són la guia
de les nostres maneres de fer. M’és impossible arribar fins al nucli del
concepte pensament. No n’entenc la lògica ni el seu funcionament. Hi ha vegades
que durant una mil·lèsima de segon, entenc l’ordre de la vida, però de seguida
s’inhibeix. Sempre he desconfiat de la gent que té sempre les mateixes idees i
també pateixo d’un gran recel quan sento que aquestes idees les tenen cada dia
més clares.
Sóc de les que m’angoixo quan llegeixo un llibre o un
article, quan vaig al teatre o quan miro una pel·lícula. M’entra com una mena
d’asfixia que em fa tornar petita. El meu cervell em demana més, i encara més…
I físicament no ho puc absorbir tot. La perspectiva del coneixement que tenia
fins al moment previ al consum d’aquest saber, se’m eixampla i m’aclapara. Es
tracta d’una situació feixuga, difícil de descriure. És un estil de vida que em
fa feliç, però que alhora m’oprimeix. M’atrau i em repulsa al mateix temps. Em
puc passar dos dies tancada a casa alternant el Tractatus de Wittgenstein amb les teories estètiques de Tatarkiewicz.
Me’ls llegeixo per enèsima vegada, perquè segur que hi ha coses que el meu
cervell no ha acabat d’absorvir. I, aquestes coses, més val no explicar-les massa
vegades, total, qui t’entendria si els diguessis que estàs intentant comprendre
d’una punyetera vegada per què cony un filòsof diu que els límits del llenguatge són els límits
del teu món? O perquè collons l'atracció, la gràcia o la subtilesa són categories de la bellesa.
