Què em passa pel cap quan penso?

Parteixo de la base que cada ésser humà és diferent. Percep i entén les coses d’una manera desigual. Cadascú de nosaltres és un pensament aïllat. Encara que tu i jo estiguem d’acord en algun aspecte d’aquest gran cosmos en el qual vivim, no ho estarem comprenent de la mateixa manera. És més, aquest bast orbos del que parlo és infinit, si l’interminable acaba allà on comença la primera persona, o allà on acaba la darrera. Ull. Un cop arribats al cossol del món humà, es creen els pensaments. Esquemes vitals que són la guia de les nostres maneres de fer. M’és impossible arribar fins al nucli del concepte pensament. No n’entenc la lògica ni el seu funcionament. Hi ha vegades que durant una mil·lèsima de segon, entenc l’ordre de la vida, però de seguida s’inhibeix. Sempre he desconfiat de la gent que té sempre les mateixes idees i també pateixo d’un gran recel quan sento que aquestes idees les tenen cada dia més clares. 

Sóc de les que m’angoixo quan llegeixo un llibre o un article, quan vaig al teatre o quan miro una pel·lícula. M’entra com una mena d’asfixia que em fa tornar petita. El meu cervell em demana més, i encara més… I físicament no ho puc absorbir tot. La perspectiva del coneixement que tenia fins al moment previ al consum d’aquest saber, se’m eixampla i m’aclapara. Es tracta d’una situació feixuga, difícil de descriure. És un estil de vida que em fa feliç, però que alhora m’oprimeix. M’atrau i em repulsa al mateix temps. Em puc passar dos dies tancada a casa alternant el Tractatus de Wittgenstein amb les teories estètiques de Tatarkiewicz. Me’ls llegeixo per enèsima vegada, perquè segur que hi ha coses que el meu cervell no ha acabat d’absorvir. I, aquestes coses, més val no explicar-les massa vegades, total, qui t’entendria si els diguessis que estàs intentant comprendre d’una punyetera vegada per què cony un filòsof diu que els límits del llenguatge són els límits del teu món? O perquè collons l'atracció, la gràcia o la subtilesa són categories de la bellesa.

El saber et fa més feliç, però més infeliç a la vegada, en la mesura que cada vegada tens més clara una cosa: Com més saps, menys entens la vida. Llavors arriba l’hora de dormir, i només dónes voltes a una cosa, quina roba et posaràs demà? Imbècil.