D'un món a l'altre

Els Primers Freds - Miquel Blay

Els nostres peus encara no toquen a terra de manera sòlida, i mirem  cap amunt atribolament però amb els ulls tancats. El sentiment que ens sosté és l’ esperança, la vida encara no ens ha ensenyat res. Tots els pensaments que ens corren pel cap són bells somnis, dels que se’n desprèn una mena de sentit que és utòpic. No ens preocupa gairebé res amb profunditat, la pell del nostre cutis encara és d’una suavitat extrema. De moment no ens hem desgastat. Busquem la protecció permanent dels qui ens han engendrat. Caliu, afecte, amor. 

Però a mesura que estirem les cames per arribar a una superfície sòlida, comencem a admirar els savis. Els qui toquen de peus a terra, amb tota la seva base. Aquells marcats per una serenitat extrema. Definits per una expressió de preocupació provinent d’una comprensió global de qui som, on som i què hi fem aquí. La seva pell és ruga, imperfecte i viva. Els savis no ens podran donar mai allò que necessitem. I, abatuts, acaben sense trobar respostes a les preguntes que ni tan sols són les adequades.

Com hem d’actuar quan vivim entre l’idealisme i el realisme?