 |
| Els Primers Freds - Miquel Blay |
Els nostres peus encara no toquen a terra de manera sòlida,
i mirem cap amunt atribolament
però amb els ulls tancats. El sentiment que ens sosté és l’ esperança, la vida
encara no ens ha ensenyat res. Tots els pensaments que ens corren pel cap són
bells somnis, dels que se’n desprèn una mena de sentit que és utòpic. No ens
preocupa gairebé res amb profunditat, la pell del nostre cutis encara és d’una
suavitat extrema. De moment no ens hem desgastat. Busquem la protecció
permanent dels qui ens han engendrat. Caliu, afecte, amor.
Però a mesura que estirem les cames per arribar a una
superfície sòlida, comencem a admirar els savis. Els qui toquen de peus a
terra, amb tota la seva base. Aquells marcats per una serenitat extrema.
Definits per una expressió de preocupació provinent d’una comprensió global de
qui som, on som i què hi fem aquí. La seva pell és ruga, imperfecte i viva. Els
savis no ens podran donar mai allò que necessitem. I, abatuts, acaben sense
trobar respostes a les preguntes que ni tan sols són les adequades.
Com hem d’actuar quan vivim entre l’idealisme i el realisme?
