Una part de la seva història

I aquesta és una part de la seva història. No arribava a ser neuròtica, però si que era perfeccionista i egoista. Ella ho negava, però tothom ho savia. Li feia vergonya sortir de casa si no havia fet els deures. I no els feia mai. Els seus dies sempre es quedaven a mitges, emboirats per unes hores llargues i pesants. No entenia els conceptes temporals de la vida. No savia què era el principi ni quin era el final. Casa seva estava perfectament endreçada. Al primer calaix de l’armari hi guardava la roba interior, endreçada per colors. Al segon els mitjons, distingint entre els que eren d’hivern, els de primavera i els de fer esport. Els pantalons penjaven segons la seva composició: els texans a primera fila, els seguien els de fil i finalment els de seda. Els que eren inclassificables els deixava al final i això la posava extremadament nerviosa. Les sabates les tenia a part, seguint l’altura del taló. S’ho mirava i remirava i es relaxava. Els llibres els tenia al menjador, classificats per gènere. Els diferents tamanys feien que allò semblés un galliner, però no podien seguir una altra lògica, de cap de les maneres. Se’ls mirava i somreia. A la dutxa tenia la terrible costum de tenir dos pots de sabó de cada. No tenia un pànic més gran que el quedar-se sense poder ensabonar-se. Les claus, sempre penjaven del pany interior de la porta. Ves a saber qui li podia entrar a casa. La nevera estava classificada per propietats nutricionals. A dalt hi tenia l’alcohol, al mig les verdures, just a sota els làctics i a la base les proteïnes.

El seu cap no s’allunyava massa d’aquest ordre. L’alegria la guardava al diencèfal i la tristesa al telencèfal. Les manies i neurosis ocupaven tot l’arquipal·li i la mala llet es movia entre el paleopal·li i el neopal·li, depenent del dia. Els dies que estava de molt mal humor savia que havia arribat fins als lòbuls parietals i fins i tot occipitals. Aquests dies era millor que ningú li dirigís la paraula. Tot això, segur que no té cap mena de sentit, però si ella volia que estigués organitzat d’aquesta manera, havia de ser així. Total, no li explicava a ningú que avui l’alegria li estava entrant per l’hipotàlem.

Les úniques variables que no savia on posar eren les temporals. On comences tu? I on acabo jo? Perquè no ens podem sol·lapar? Fer una vida única on no existeixin els inicis ni els finals. On tot flueixi sense ritmes ni temps. Crear una personalitat construïda per dues persones.