El relat del segle XXI

Des dels inicis del món, cada època ha estat definida per uns elements homogeneïtzadors que han incidit en la nostra manera de fer i de pensar. Des d’una perspectiva occidental, la Prehistòria va estar marcada per la hominització de l’espècie animal. L’Edat Antiga va destacar pel saber de l’home, per l’intel·lecte, la filosofia i per ser l’embrió de les comunitats polítiques. Més endavant, a l’Edat Mitjana, la religió va ser l’element dominant. Els homes havien de viure d’acord amb la moral cristiana. Autoritat. Mica en mica, l’antropocentrisme va anar guanyant terreny. L’Edat Moderna. Allò diví es va deslligar d’allò humà i aquest canvi en el pensament va acabar donant lloc a la Revolució Industrial, i amb ella, la burgesia, desembocant al seu màxim exponent: El Capitalisme.

Sempre se sent a parlar de la decadència del paper que han tingut els sistemes morals en les nostres societats. Sistemes que perden el control sobre les nostres sensibilitats i les experiències quotidianes. Es produeix un esgotament, un desencantament simptomàtic. Llavors es parla del gran buit. Com quan Nietzsche va matar Déu. Qui serà capaç de proporcionar-nos la redempció final? Qui serà capaç de definir-nos? Segons Steiner, els humans sempre ens guiem per la totalitat. Textos canònics, estructures clares a les quals ens podem aferrar per encarrilar el guió de les nostres vides, la columna vertebral que actuarà com en forma de valors compartits per tothom. Però als anys setanta, Jean-François Lyotard va trencar tots els esquemes considerant que havíem entrat en una nova etapa on els grans relats havien deixat de ser pràctics, ja no donaven sentit a les nostres vides. La Condició Postmoderna.

On som? 

Hem arribat a una època marcada per les realitats fictícies, per un relativisme omnipresent i una idealització envers als valors més fonamentals de la nostra existència.

La societat actual somia molt, moltíssim. Si bé és cert que no és un tret exclusiu de la nostra època, sí que hi podem trobar una clara diferència, l’actitud amb la qual ho fem. Somniem amb la convicció que el món està en contra nostra per arribar a desenvolupar tot allò que desitgem. La majoria de vegades ens és difícil mantenir els peus a terra i volem durant una bona estona. Potser no arribem a ser personatges infeliços i desgraciats, però ens topem amb cada vegada més obstacles. D’aquesta manera, accentuem l’individualisme. Volem configurar les nostres vides sense dependre de tot el patetisme que caracteritza el nostre univers. Cada vegada apostem menys per les relacions profundes, ja que se’ns mostren com un perill per la nostra autonomia personal. Ens qüestionem la realitat. Vivim immersos en un fals amor a les idealitzacions. Ens han inculcat tantes idees utòpiques, ens les hem imaginat tant, les hem volgut viure amb tanta intensitat, que simptomàticament han deixar de ser reals. Ens movem en un món que no existeix realment. Ens enamorem de la utopia i persistim buscant allò que no existeix. El sentit de la realitat se’ns dilueix a un element fictici: simulacres i imatges. Cada vegada serem més escèptics amb el món que ens envolta i aprendrem a conviure amb el relativisme més exagerat. Fins que arribi el dia que, sense adonar-nos-en, el nostre relat haurà canviat.