Suspensió

Camina en harmonia amb l’horitzó.  El sol es desfà ràpidament mentre ella ni s’ho mira.  Segueix caminant amb el dubte de voler arribar a algun lloc.  S’enfila sobre un mur de pedra desgastada que voreja els penya-segats. S’atura i gira la mirada cap a les muntanyes. No em diuen res? Segueix. Ho intenta amb el mar… Tampoc té res a explicar-li. Segueix una ruta personal. Sembla com si hagués de trobar alguna cosa interessant. Quelcom que li obrirà les portes a la resta de la seva vida. Una llum? Una veritat? Una carícia? El sol encara no s’ha post i encara hi ha aquella llum que ja no es vermella, es va tornant fosca i grisa, però encara envoltada per uns colors tènues, en certa manera càlids. És aquella llum que et deixa portar-te malament sense que ningú se’n adoni. Camina i somriu, se li escapa alguna llàgrima, sembla que plori per moments. Però camina. Es torna a aturar i li dóna la mà. L’agafa dolçament del palmell i li frega els dits suaument. Baixa del mur de pedra desgastada i es posa a caminar en direcció a l’aigua.  Atrapada al laberint dels seus propis desitjos, s’imagina pensaments. L’interès en tu, exempt de tota comparació, implica dignitat humana. Però qui ho percep? Qui pot entendre un pensament? Si ni tan sols és capaç d’oblidar-se del seu propi ser, perquè examina la voluntat d’una altra persona? Cada vegada s’acosta més al mar. De seguida sent la frescor de l’aigua i una sensació de rebuig fa que s’aturi. S’estira a la sorra moldejant-la amb la seva forma, sentint una forta comoditat. Mira el cel. A hores d’ara ja és negre. Ni una estrella, ràfegues de vent i una pluja subtil apareix lentament. Sempre li han imposat fer realitat els seus somnis. Pensar en l’objectiu final, aquell que la portarà a un benestar tranquil·litzant. Sempre s’ho ha pres al peu de la lletra. Però quan feia realitat allò que més anhelava una forta decepció s’apoderava d’ella. Això és tot? No era mai el que li havien dit els somnis. Era alguna cosa real, totalment palpable, sense cap més interès que el de deixar-ho córrer. Amb el temps va veure que el que havia de fer era deixar les coses en suspensió. Tenir sempre el dubte de com hauria pogut ser. No perdre mai la màgia dels somnis. Estar sempre imaginant. Escriure per ella. Estimar en silenci.

En vols més? No corris

 

Quan el cap li va massa ràpid s’obliga a tranquil·litzar-se a amb la mateixa teoria de sempre. Que tot és relatiu, que tot el que li diguin no ha de ser veritat. Perquè ells? O perquè ella? Que no, que no té perquè prendre’s les coses que li diuen com a veritats absolutes encara que quan se les diguin se li quedi aquella cara insubstancialment indefinible i se les acabi creient, creant una suspenció de la seva incredulitat. I és que seguim en el mateix punt de sempre.  No et pots permetre tornar a passar una vegada i una altra pel mateix. Canvia de mètode i prova alguna cosa diferent. Està prohibit prendre les decisions de sempre, que mai acaben en res. T’ estàs exposant a ser vulnerable en les coses que no són com t’agradarien que fossin.  Digues que no alguna vegada.  Encara que et piqui com l’insecte més verinós del món. No et facis mal pensant els records que han deixat petjada per allà on passes cada dia. Ni tampoc en vulguis crear de nous tan ràpid, per eliminar de manera definitiva els altres. Fugir, immobilitzar-se o mirar cap a una altra banda no està mai bé. No ho vulguis fer explotar. Ni segueixes sent la mateixa inútil de quan tenies 20 anys ni desbordes una gran saviesa. Segurament estàs al punt on et toca. Tu. Ara. Aquí. I prou. En vols més? No corris.

La vida de tots és una hibridació de gèneres i no es pot fer res més que acceptar-ho, encara que no puguis modelar-ne el predominant. No et converteixis amb un Fred Madison de la teva pròpia vida.

Per quina raó has de seguir buscant respostes si ens trobem en un espiral de confusions, de mitges veritats, si ni tan sols entenem el concepte absolut, d’identitats difuses i de dubtes. Només t’incubarà la malaltia cada dia una mica més.

Finalment va desmitificar tot el que creia i va relativitzar la seva moral. I és que estar “viva i bé” no se’t acaba demà.