En vols més? No corris

 

Quan el cap li va massa ràpid s’obliga a tranquil·litzar-se a amb la mateixa teoria de sempre. Que tot és relatiu, que tot el que li diguin no ha de ser veritat. Perquè ells? O perquè ella? Que no, que no té perquè prendre’s les coses que li diuen com a veritats absolutes encara que quan se les diguin se li quedi aquella cara insubstancialment indefinible i se les acabi creient, creant una suspenció de la seva incredulitat. I és que seguim en el mateix punt de sempre.  No et pots permetre tornar a passar una vegada i una altra pel mateix. Canvia de mètode i prova alguna cosa diferent. Està prohibit prendre les decisions de sempre, que mai acaben en res. T’ estàs exposant a ser vulnerable en les coses que no són com t’agradarien que fossin.  Digues que no alguna vegada.  Encara que et piqui com l’insecte més verinós del món. No et facis mal pensant els records que han deixat petjada per allà on passes cada dia. Ni tampoc en vulguis crear de nous tan ràpid, per eliminar de manera definitiva els altres. Fugir, immobilitzar-se o mirar cap a una altra banda no està mai bé. No ho vulguis fer explotar. Ni segueixes sent la mateixa inútil de quan tenies 20 anys ni desbordes una gran saviesa. Segurament estàs al punt on et toca. Tu. Ara. Aquí. I prou. En vols més? No corris.

La vida de tots és una hibridació de gèneres i no es pot fer res més que acceptar-ho, encara que no puguis modelar-ne el predominant. No et converteixis amb un Fred Madison de la teva pròpia vida.

Per quina raó has de seguir buscant respostes si ens trobem en un espiral de confusions, de mitges veritats, si ni tan sols entenem el concepte absolut, d’identitats difuses i de dubtes. Només t’incubarà la malaltia cada dia una mica més.

Finalment va desmitificar tot el que creia i va relativitzar la seva moral. I és que estar “viva i bé” no se’t acaba demà.