(...) Parar-se

Com et sents? Quan rius amb totes les teves forces, quan no tens més aire, quan t'agafa mal a la panxa, però la raó per la qual rius és només una. Aquella que és una incertesa amb majúscules. I tu segueixes rient. Et pares a pensar i potser has nascut així. Tot el que et fa gràcia t'agrada. I t'enganxa. I a vegades d'una manera estranya. Perquè no saps si l'alegria és ferma o momentània o potser psicodèl•lica. Tu rius, com sempre. Però sempre t'arriba el moment en el que no saps si girant cap a l'esquerra haguessis rigut tant com girant a la dreta. O al revés. Si anant cap a la dreta ho haguessis trobat.
 
Fugir d'allò que no t'agrada. I quan hi ha alguna cosa que no va bé, primer l’he d’exagerar. Per després poder-la esmicolar. Si no, se’m queda allà, pendent. I no hi ha sentiment que odiï més que deixar alguna cosa aparcada sota la pols.

Arriba un moment que et tornes a preocupar per tu una altra vegada. Simplement dir que no. Immobilitzar-te després d’un viatge que no ha estat ni llarg ni curt. Com sempre.