Ara

Hi ha coses que se’t escapen de les mans. No ho pots controlar perquè trascendeix la teva persona. Pateixes per les persones que t’envolten i t’estimen. Algun dia ja no les tindràs més. Així de cop i volta, o d’una manera lenta, inestable i fotudament malparida. Tampoc es tracta d’exprimir les persones com si fos l’última vegada que potser les veus, o com l’última vegada que potser et miren i són conscients del teu somriure. O com si fos l’última vegada que et cridaran pel teu nom. No. Tu segueix amb la teva vida, que segur que és el que els fa feliç. Pots riure les mateixes gràcies de tota la vida o enfadar-te per allò que sempre t’ha fet enfadar. Segueix escoltant les mateixes cançons i segueix menjant el mateix. Continua treballant i continua cantant a la dutxa. Segueix el curs de la vida, tal i com et ve, de manera òptima però normal. Camina, agafa el telèfon i insulta a l’imbècil que es salta l’stop. Fixa’t amb les façanes que en un principi deixen que desitjar, les que poden ser poc amables en un primer moment. Relaciona’t sempre amb les històries fascinants que amaguen. S’acaben les coses aparentment boniques i comença un món autèntic i proporcionat.