Per descobrir humanament qualsevol cosa, ¿no
hauríem de començar des d’un cert estat de llibertat? Arribar-hi lliures de tot
prejudici, de la nostra idiosincràsia i de tendències particulars, dels nostres
anhels sobre el que la vida hauria de ser. I si és possible, no distreure’ns
gastant energia en afirmar o contradir en base al nostre condicionament
personal. Podem alliberar la ment de totes les conclusions que pensem haver
trobat? Ser una ment perceptiva i lliure de tota inclinació particular?
Què som? A part d’un nom, una forma o una
destresa? No estem patint? O l'aflicció no existeix en les vostres vides? Hi
ha por? Hi ha ansietat, cobdícia, enveja? Una imatge creada pel propi
pensament? Ens aferrem al frívol estat dels conceptes. Denominem, designem, qualifiquem i anomenem. I d'aquesta manera pensem que entenem. Estem en contradicció dient una cosa i
fent-ne una altra. Som tots així. Els
nostres hàbits, les nostres bogeries, allò que ens balla constantment a
l’interior. Tot això és el que som.
Podem volar en direcció contrària? Exempts de
tot sentit de la por, de tot sentit d'atribuir experiències i comparacions a tot allò que ens passa. Perquè on hi ha por no hi amor. I sense independència no hi ha amor. I quan no hi ha
amor no hi ha bellesa. Una bellesa sense
connotacions mediocres o sexuals. Una bellesa molt seria, tant seria, que sense
ella no podem arribar a la bondat. Alguna cosa que ens causa un plaer tan
profund que ens oblidem de nosaltres mateixos. Alguna vegada heu viscut una
situació així? La bellesa apareix quan un no hi és. Per tant, la veritat es
troba on no hi som. Incapaços de percebre-ho sota el nostre punt de vista personal.
