Lliure

Per descobrir humanament qualsevol cosa, ¿no hauríem de començar des d’un cert estat de llibertat? Arribar-hi lliures de tot prejudici, de la nostra idiosincràsia i de tendències particulars, dels nostres anhels sobre el que la vida hauria de ser. I si és possible, no distreure’ns gastant energia en afirmar o contradir en base al nostre condicionament personal. Podem alliberar la ment de totes les conclusions que pensem haver trobat? Ser una ment perceptiva i lliure de tota inclinació particular?

Què som? A part d’un nom, una forma o una destresa? No estem patint? O l'aflicció no existeix en les vostres vides? Hi ha por? Hi ha ansietat, cobdícia, enveja? Una imatge creada pel propi pensament? Ens aferrem al frívol estat dels conceptes. Denominem, designem, qualifiquem i anomenem. I d'aquesta manera pensem que entenem. Estem en contradicció dient una cosa i fent-ne una altra. Som tots així. Els nostres hàbits, les nostres bogeries, allò que ens balla constantment a l’interior. Tot això és el que som.

Podem volar en direcció contrària? Exempts de tot sentit de la por, de tot sentit d'atribuir experiències i comparacions a tot allò que ens passa. Perquè on hi ha por no hi amor. I sense independència no hi ha amor. I quan no hi ha amor no hi ha bellesa. Una bellesa sense connotacions mediocres o sexuals. Una bellesa molt seria, tant seria, que sense ella no podem arribar a la bondat. Alguna cosa que ens causa un plaer tan profund que ens oblidem de nosaltres mateixos. Alguna vegada heu viscut una situació així? La bellesa apareix quan un no hi és. Per tant, la veritat es troba on no hi som. Incapaços de percebre-ho sota el nostre punt de vista personal.