Després de passar un cap de setmana més a prop de
la felicitat que de la tristesa, dilluns va marxar a Galícia per temes de
feina. A la tarda, esperant l’avió a Santiago de Compostela, li va agafar la
plorera. Ansietat, una angoixa que s’havia instal·lat de forma permanent al seu
cap.
Havia arribat un punt però, que li era realment
indiferent qui la veia plorar. Va seure a terra i les llàgrimes li queien com
si fos una nena petita. Eren compactes, grosses i d’una forma perfecte i
inalterable. Els ulls se li havien tornat vermells, fet que feia cada vegada
més complicat dissimular el seu estat. Va agafar el telèfon i va trucar a una
persona llunyana, però sabia que la seva veu la tranquil·litzaria. Va fer com
si res, si, si, tot molt bé, tornant de A Coruña, fardant d’un fals glamour totalment
inexistent.
Va penjar i va sentir un dels buits més grans que
havia sentit mai. Tenia un forat al cor, ben a l’interior, que la consumia i
l’asfixiava. Se’n va anar al lavabo i es va deixar caure al terra, amargada i
totalment infeliç. Es repugnava a ella mateixa, volia trencar el mirall que la
reflectava, volia trencar amb el seu present, el seu passat i el seu futur.
Volia donar-li una bufetada a la seva vida.
Desesperada, ja no sabia ni amb qui parlar ni de
què parlar. Només tenia ganes d’estirar-se al seu llit, al de tota la vida,
tancar els ulls i… No obrir-los més.
A dalt a l’avió, desitjava el pitjor. Tancava els
ulls, volia sentir aquella pressió d’una caiguda lliure. Això esperava. Caure
als camps de Castella. Estavellar-se contra un prat ben dur.
