La ressaca de començar

Les comparacions són odioses. Teoritzar-ho tot és repugnant. Tenir sempre la resposta és pervers. Saber-ho tot espatlla la vida. Fer coses constantment atabala. Fer veure que saps incomòda. No fer coses que pots fer és fracassar. Pensar amb el demà és secundari. Ser el que no ets és repulsiu. Fer el que no penses és detestable. Però intentar ser una mica millor que ahir és meravellós.

La tardor. Un període que arrossega una ressaca de trivialitats. Una estació que permet, encara, que res estigui a lloc. Una època que et serveix de pont per assentar-te com a nou jo i estabilitzar idees i maneres de fer. Et permets viure una mica desendreçada, però ensucrant-te l’existència de mica en mica. Perceps canvis i experimentes noves inquietuds. Perds de vista hàbits nocius evitant adquirir-ne de nous. Vols ser cada vegada més divertida, més persona. Et proposes coses que a la mínima tensió oblides. Aquest és el gran objectiu. Recordar amb força tot el que et fa ser millor. Millor que fa uns dies, millor que fa uns minuts. Empatitzar. Oblidar tota la ràbia, tota fòbia que puguis tenir, tot l’odi i antipatia cap a “coses” difícilment necessàries per a tu.

Saps que tots som iguals. Tots podem perdre però no tots podem guanyar.