En busca de la fórmula perduda

Realment tot és decepcionant? Es trobava en llocs on ja hi havia estat abans. Com es podia desprendre de la seva experiència per encarar les coses d’una nova manera? Es passava tot el dia pensant-hi. Havia passat del punt A al B. Ja hi era. I ara què? Com ho afrontaria per fer-ho diferent? Per no decepcionar-se. Per no voler esperar-se el futur. Per veure l’horitzó incolor. Per dedicar la resta del seu temps a la transparència dels esdeveniments. Per no perdre. Ni guanyar. Per caminar endavant a cegues. Palpant cada moment com el que hauria de ser. Nou. Intentaria fer un reset existencial, de la millor manera que pugués. I tenia vàries opcions. Oblidar-se de les conseqüències. Deixar de banda tot coneixement experimental que havia viscut fins aleshores. Deixar-se anar impulsivament. O deixar-se anar metòdicament. Tot era avançar, no? Quin mètode havia de seguir? El que ja sabia? Això no volia fer-ho. Volia partir de nou, trencant amb tot allò que coneixia. Però com? D’on havia de treure les pautes? I en el cas de que les trobés, com s’ho faria per no comparar-ho? Com s’autoenganyaria per no fer cap mena d’associació d'idees? Potser hauria de passar al punt C sense pensar-hi gaire. I com ho podia aconseguir? Una cosa tenia clara. No volia perdre el demà. Potser partint d’aquesta premissa podria tornar a començar. Es va proposar una cosa. Prohibit preguntar. Avui està al punt B. I ha d’arribar al punt C amb l’objectiu de conservar-lo. Podria focalitzar la seva força en un punt crític, com podria ser l’horitzó transparent. D’aquesta manera, si se centrava en un sol punt, no tindria distraccions. Podria ser una opció. Però era una mica radical. Quin sentit tenia concentrar-se en l’objectiu, si pel camí es perdria tots els matisos que potser li farien veure que no havia d’arribar al punt C. Potser alguna cosa li faria veure que el punt F era millor. O que passant pel punt R conservaria el punt C per sempre més.

Moralina: Si no et vols passar la resta dels teus dies qüestionant-ho absolutament tot, mima la teva experiència. Fes de la teva vida una estratègia fastigosa. Estima’t fins a arribar a l’egocentrisme més esquerós. Cuida’t. Jo ara me’n vaig a fer una birra que el punt B, per poca justícia que em faci, és, si més no, divertit.

Una metamorfosi conceptual

Es va adonar que cremar ponts constantment esgota molt. Que no riure la desfavoria. Que no dir el què realment pensava la feia més infeliç. Que no fer el què li venia de gust l’amargava. Que plorar és un signe de fortalesa. En fi, que barallar-se amb la realitat, la feia cada vegada més i més dèbil. Disfrutar de la vida és, sense cap mena de dubte, submergir-se d’una manera tan intensa en el moment que estàs vivint, que sense voler-ho t’oblides de la resta del món. No saber de quina manera viure és el pitjor que li va poder passar a la vida.

Havia viscut punts en els que tenia molt clar el que no li agradava, el que no volia. I es va acabar perdent en un espiral de negacions. Res la satisfeia perquè eren masses les coses que no volia. Era totalment improbable que res creués aquella línia entre aversió i desig. Estava capficada en dibuixar-se una vida amb conceptes que ni tan sols tenia la predeterminació de conèixer. Un món personal desdibuixat i obscur. Tancat plenament als conceptes d’atracció i fascinació. I quan no t’agrada res, tot et ve de nou. I com a tota novetat, et perds als vorals entre signicat i significant. La curiositat de mutar una novetat a no-novetat li va salvar la vida. Volia saber què s’experimenta quan una cosa passa de ser flamant a ser recurrent. Es veu amb els mateixos ulls? T’agrada més? Canvia de forma? Manté el color?

Ja no se sentia identificada amb les idees de Schopenhauer o Mainländer. Ningú veia que estaven pirats? La voluntat no li faria caure en l’aborriment. No. Ella vivia agafada de la mà de la vida. Vivia colze a colze amb la vida. Estava tan intensament infiltrada en les seves petites vivències, que se submergia fonent-se en una sola partícula en cada moment que hi era present. I si fa temps buscava la puta constant de la vida, ara buscava una metamorfosi conceptual.