Tu hi ets i jo escric

Ningú. A deshora. En un lloc irrellevant. Un ambient incòmode. O potser són uns pensaments que integren tota aquesta situació freda i distant amb el món que representa que m’envolta. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos extremadament vacil·lants. Res que s’acosti a la fermesa de les vostres vides. Desordre per tot arreu. Una pertorbació humana que va passant per la meva vida d’una manera frívola i vertiginosa, justament a l’extrem més allunyat de la filantropia. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. Al llit, al vespre i amb tu al costat. Potser no et conec com les construccions socials ens diuen que ens hem de conèixer però em sento a gust. Jo escric i tu em mires. M’animes a fer-ho amb una carícia . Em distreus. Però em fas pensar, i això m’agrada. Fa més d’uns mesos era meticulosa i anava amb més de compte amb la vida. No em permetia res que pogués ser percebut com a un desordre inintel·ligible per la meva raó. Tot quadriculat i a lloc. Ara no, et tinc al costat i no et conec, no et puc denominar ni et puc conceptualitzar ni et puc qualificar. No sé quin lloc ocupes a la meva vida. Simplement hi ets. I puc continuar tenint-te sense una maleïda explicació racional. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.

Jo sola. Mitjanit. Al meu llit. Un ambient neutre. Ni afable ni intractable. Uns pensaments que no contemplen aquesta situació. Simplement són dins d’altres prioritats. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos repulsivament estables. Més o menys en línia amb les vostres vides d’ordre social amable i correcte. L’harmonia i l’equilibri que treuen el cap per tots els racons. Plenes de pols i fartes de tots vosaltres. Les persones no passen per la meva vida. Quan escric no necessito a ningú que em desproporcioni l’ordre. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. En un lloc llunyà, qualsevol dia de l’any i amb companyia. Coneixent les teves manies des de fa temps. Treure el mateix tema que sempre et fa riure. I escrivint. Escriure al teu costat, no em calen ànims. La teva presència ho fa possible. Vaig passar per una època diagnosticada amb excés de desgavell, trastorn poc comú. Tot era fora de lloc, com si la meva vida hagués estat víctima d’un desastre natural. Ara et tinc al costat, et conec i t’ubico. Et sento a prop i meu. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.

Teoritzant

Només tenies una nit per passar-t'ho bé. Bé, és mentida… Ja ho saps que és la nostra manera de parlar. Són les tres i ets dins del cotxe. Al carrer de casa. A fora ja fa fred, per això estàs tancada a dins, fumant i escoltant unes cançons que no voldries estar escoltant. O si. Són aquelles paradoxes que no t’acaben d’agradar. Ets bastant feliç, però en aquest precís moment no ho ets gaire. Tens una sensació molt estranya. Entre malenconia i alegria. Però més a prop de la malenconia. Escoltes una cançó que et recorda a una persona que desitges conèixer amb totes les forces… Però de cop, et comencen a llampegar les memòries en blanc i negre.

Ets una persona completament teòrica. Tens les coses extremadament clares i ordenades. Reservades en algun lloc que no veu ningú, ni tan sols tu, a vegades. I alguna cosa et bloqueja aquestes idees tan perfectes que tens dins el cap. Una paret gruixuda que no deixa que flueixin en llibertat i simptomàticament, s'esparceixen, es difuminen per la vida que estàs vivint. Que l'harmonia del teu cap en veritat no és ordre si no l'apliques. Que no serveix de res saber-ho tot si veritablement potser no saps fer res. Que és inútil teoritzar des d'un punt de vista individual. Negre, difós i propagat, un punt de vista repugnant. Que entenc perfectament que sigui impracticable. I… que no en tens la culpa.

Et poses al cap de tothom molt ràpidament i a partir d'aquí vius, actues i parles. Parles per parlar. Gires cap a una altra banda massa sovint pensant que la partida ja està perduda. Et fa por improvitzar, fer la primera passa. No pots canviar les persones. I menys quan t'imagines exactament com són i com pensen, sense comptar la seva opinió. Com si no importés com fossin realment. Que actuaran com tu et penses que actuaran, de la pitjor manera. Que no et vols mullar més. Que no la vols cagar més. Que t'obris a la curiositat. Que et deixis portar. Navega pel mar dels altres, a vela, sense motors.

Deus tenir el món de les idees molt distorsionat en comparació als altres. Deus estar fent les coses molt malament. Molt diferents a com les fa la gent normal. Vius les coses d’una manera distinta a com ho fan al teu costat. A vegades et sents molt bàsica. Molt animal. T’atrauen les reflexions, les idees i la música. Tens una atracció exorbitant cap a la gent natural. T’atrau la persona que pensa amb la seva pròpia vida i que, per tant, no es pot enganyar a si mateixa. Aquesta podria ser la clau per a tu, per a tot. Que l'amor té moltes vessants i tot comença pel teu propi amor. Que l'únic que vols és això. Tu, jo.