Se sent l’aroma
del gratinat de macarrons des del porxo de l’entrada. La meva mare m’ha fet
sortir de la piscina i m’ha col·locat una tovallola com si tota jo fos una
petita croqueta. Tinc 5 anys i estic passant l’estiu a casa els avis a Sant
Quirze de Safaja. La meva mare em posa un vestit sobre el banyador mullat
(estem a ple Juliol, no pateix perquè agafi un refredat) i em pentina
multidireccionalment d’una manera que no m’agrada gens. Escapo d’aquella
situació i vaig en direcció a l’olor del gratinat. La meva àvia està a la cuina
amb un got d’alguna cosa amb alcohol i ordenant a la Matilde, la minyona, que
serveixi els macarrons als nens, amb unes frases caracteritzades per aquella
falta de pronunciació que a mi sempre m’havien fet tanta gràcia. Som cinc
cosins amb el cabell mullat i repentinat. La mamà m’acomoda a la cadira, em
posa un coixí, per estar a l’altura i em talla els macarrons a trocets. Els
meus cosins grans em veuen com un nadó i ja mengen sols, mirant-me de reüll amb
una cara com si a ells mai els hi ho haguessin fet. Jo només em preocupo
d’estar allà i fer veure que ho entenc tot. Cada tonteria que percebo m’ofega
de riure. I tot allò propi de la infantesa.
Surto de l’escola
al migdia. Tinc uns 15 anys i agafo la moto, vestida amb l’uniforme vermell i
un casc multi-color-fluor, i amb dos minuts em planto a casa, amb tota la
imprudència que això suposa. El dinar ja és a taula. Macarrons o espaguetis o
amanida d’arròs. No tinc temps ni per fixar-m’hi, d’aquí un quart d’hora hem
quedat per anar a fumar al bosquet. Ni aixeco el cap ni parlo. No tinc temps
per pensar amb res més que no sigui anar a gamberrejar amb els amics. M’aixeco
i surto a fora, sento de lluny que m’han fet un suc de taronja però ja torno a
tenir el casc posat i sóc sobre la moto. No sóc conscient ni que he menjat.
Als 23 anys estic
cansada i ja no em menjo els macarrons. No hi ha cosa que em posi més de mal
humor que haver de seure a taula i menjar-me el que no vull menjar. Enretiro el
plat obeint no sé què exactament. Vaig a la nevera i em faig unes endívies. No
em puc permetre els macarrons. Amb els mesos, el ritual de seure a taula es converteix
en un infern. I amb el temps, s’hi acaba convertint la resta del dia, la resta
de la meva vida. El meu cervell es deforma i tot es redueix en quadricular-ho
tot. Allò més escàs es converteix en el fil conductor. S’espatllen amistats,
s’espatllen relacions i m’espatllo a mi mateixa. No puc seguir la vides dels
altres amb normalitat. Sóc jo pensant amb que mai més podré estar tan
tranquil·la com quan em posaven el plat a taula a l’estiu.
Però el plat de
macarrons sempre serà el reflex de les coses que m’han anat passant a la vida.
Les alegries i les putes desgràcies. Els bons records i els petits inferns de
la primera joventut. Avui, als 27, toquen macarrons gratinats per dinar. Boníssims.
