Des de dalt l’avió, sortint de Barcelona, contemplava
dolçament els llums de la ciutat i com, poc a poc, es difuminaven entre si i
perdien tota individualitat possible. Això li va fer pensar que veritablement,
cada un de nosaltres, som poca cosa. Com és possible que tinguem tanta energia
individual? Aquesta vista zenital li va fer trontollar el seu lloc al món. En
certa manera (en la única) incomprensible. Des d’aquí dalt tot es veia en un
estat líquid i dispers, com a una vasta i falsa totalitat. Però tots aquells
punts de llum abraçaven pensaments, inquietuds, soledats i alegries. Durant un
moment bastant llarg, es va desconcertar. Va tenir la sensació que aquell
moment no s’acabava mai i va tancar la persiana i es va aixecar. Caminava
pàl·lida pel corredor de l’avió fins arribar a la part davantera. Una hostessa
li va demanar si estava bé. Ella va respondre-li que els llums de la ciutat li
havien fet veure que la individualitat costa molt de trobar en aquest món.
També va preguntar-li si amb tantes hores de vol acumulades, li havia passat
alguna vegada. L’hostessa va posar una cara d’aquelles que poses quan sents
alguna cosa que no vols estar sentint i va deixar anar mig somriure forçat. Va
fer veure que justament estava toquetejant les ampolles d’aigua i en va
donar-li una. Li va dir que pròximament iniciariem el descens, així que millor
que anés a seure i es cordés.
Puja la persiana i torna a observar, desconnectant la resta
de sentits. La imatge de les llums que té plasmada al cap deu ser allò de la
individualitat col·lectiva. Una falsa percepció a la totalitat. O un engany a
la indivisibilitat. Un tot o un res. Un ningú o un tothom. Prem el botó de
cridar a la hostessa per veure si hi ha pogut reflexionar.
I com tontos ens seguim. En comptes d’anar per lliure.
Desdibuixem-nos com ho fan l’horitzó i els seus colors. Conceptualitzeu-me com
un croquis a mà alçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada