Els estats líquids (II)

Encara sóc a Charles De Gaulle. Asseguda al RER B sentint-me una mica descol·locada. Quan estava dalt de l’avió, sortint de Barcelona, he vist com els llums de la ciutat es difuminaven entre si, molt a poc a poc. Han perdut tota individualitat possible i he pensat que som molt poca cosa, però amb molta energia a la vegada. I ha estat en aquest moment quan m’ha costat d’entendre el meu lloc al món. Tot es veia dispers i difuminant-se. Com la gent que estic veient ara mateix dins d’aquest tren. Cada punt abraça un sentiment, una inquietud i una soledat. Em desconcerto per un moment bastant llarg, tanco la llibreta i em poso el cap sobre les cames. Tancant els ulls ben fort. Elevo la mirada cap a la noia que tinc just davant. Gent de nit, penso. Gent que viatja de nit. I m’he tornat tan profundament pel·liculera que m’imagino que ve de treballar de les mines i que l’esperen a casa amb una tassa de sopa i un tros de pa. M’incorporo per tornar a seure correctament i em deixo anar mig somriure a mi mateixa. No sé perquè sempre penso aquestes coses. Observo al meu voltant i tothom està sol. No hi ha gairebé ningú que vagi acompanyat. No puc evitar preguntar-me qui tindrà menys problemes que jo i me’ls començo a mirar amb certa empatia. Com si amb una centèsima de segon totalment apartada de la consciència pogués radiografiar alguna mena de coneixement sobre ells mateixos. Sempre m’ha costat posar al marge el meu ego de les projeccions cap a l’exterior. Em sento com si estigués en una cerca molt propera a la redempció que es torna constant, infinita. Com si estigués atrapada en una vida que no és ben bé meva i no em sento com a pròpia. Em pregunto què hi faig un dijous a mitja nit recolzada sobre una finestra d’un tren de rodalies en direcció a una destinació que desconec. Busco alguna cosa. Està clar.

Sóc a Le Plaine i una dona em mira dolçament. També ve de l’aeroport i va acompanyada per dos homes. No para de parlar i cada vegada que aixeco el cap l’enganxo observant-me, em somriu desprenent una petita complicitat i jo li intento retornar. Torno a abaixar el cap. Ella ja ho ha trobat.