Blanc

Vestia amb uns pantalons de lli d’un color tòrrid i càlid. Duia una samarreta blanca i llisa. Com els seus pensaments més profunds. Blancs. Se sentia lliure com el vent. Sense tenir massa clar què comportava la llibertat. Havia intentat desprendre’s de tots els excedents que s’acostaven als seus propis confins i caminava arrossegant una sola cosa. Un amor cap a un futur exorbito-desconegut. Com una petita melangia feliç molt i molt desitjada. Ella caminava en una direcció que era molt clara. Seguia un dibuix verd que un dia es va imaginar el seu cap infantil. Tenia les idees fonamentades en aquesta il·lustració que tantes vegades s’havia explicat a ella mateixa. Un camí que feia cinc anys que caminava. Els obstacles s’havien convertit en senyals lluminoses plaents. Com si fos un insecte amb ganes de passar-s’ho bé. Ella tenia el cap dissenyat per entendre que un destorb es convertiria amb el nucli constituent del vast futur que tant imaginava. Passar-se una vida sencera rient al seu costat. Parlant amb estructures sintàctiques complexes. Somrient a causa del moviment dels seus ulls. Fent llargues carícies superficials en una pell blanca i fina. Fusionant cossos sota el majestuós acte d’estimar i tornant a somriure sense raó.

Seguia caminant en base a un esquema que no era circular. Tampoc era rectilini. Ni rectangle ni oval ni infinit. En certa manera, només era un esbós exempt de tota figuració. Una vida en contra de la mímesi més absoluta. Una vida difícil de viure sense ganes.

I quan més et sembla que t’acostes a una cosa més t’hi allunyes. Per la por a perdre el que ni tan sols tens. Per les ganes d’enganyar un cap que només té pensaments blancs i llisos. Un món on la maldat no és ni tan sols conceptualitzada.

Paraules

I estirada sota la prominència dels raigs de sol del Pirineu sentia com les herbes del prat li punxaven dolçament l’esquena. La olor de la flora d’altitud. Ni un arbre. Tot era roca i herbatge. Cada vegada que s’acostava a la felicitat, la melangia s’apoderava d’ella. Com si no tingués dret a ser feliç. El seu encant era tocar de peus a terra quan la joia se la volia endur. Com si la felicitat fos un miratge al bell mig del desert d’Atacama. La puta ponderació terrenal. Sensatesa feliç o exultació prudencial? S’obsessionava amb conceptes que li eren poc pràctics. Entre broma i broma li venien coses al cap i li preguntava al del seu costat què n’opinava sobre el llenguatge. Per ella era un límit molt gros impossible de demostrar. Mai sabré com em sento realment. Mai entendré la banalitat de la teva expressió. Mai a la vida et podré exhibir la meva transparència. Bestialment engarjolada per paraules poc precises i superficials.

Mentre els núvols s’apoderaven de l’atmosfera, el vent va començar a accelerar i quatre llàgrimes van caure del cel. Però es trobava immersa dins les seves seguretats incertes i dubtoses. Molt a gust.

Però ella escoltava parlar als demés. I feia el mateix. Conceptualitzava la metafísica d’una manera insultant. Fregant el patetisme més exagerat. Allunyant-se del primer Wittgenstein estrepitosament. La seva vida no tenia límits. Tenia la capacitat per parlar de coses que no sabia amb una seguretat quantitativament vigorosa. Dibuixava tonteries amb les paraules i fins i tot les materialitzava. Tenia la virtut de crear vides noves. Idees instrumentalitzades. Consumava pensaments que mai ningú podia haver pensat seriosament. Engendrava escenes fascinants. El límit no el trobava ni en la seva pròpia imaginació. El cap li anava ràpid, molt més que les vides que la rodejaven. Un preciós regal a la follia.

Enamorada de tu

Feia dies que estava enamorada. I per ella uns dies era molt de temps. No podia parar de pensar amb ningú més que no fos ell. Al llevar-se i al vestir-se. Anant cap a la feina, creient ingènuament que els seus ulls l'observaven a cada metre que avançava. No es parava de mirar al mirall, i de pentinar-se, i de repassar-se els llavis, i ara els ulls, i ara el cabell una altra vegada. Ocellets al cap. Pensant en la seva veu, les seves mans. I quan arribava a casa, al vespre, el pensava encara més. Li xiuxiuejava les coses que pensava sota una sinceritat absoluta. És ell(s), i com se'l(s) estima.

La seva mirada s'esfuma, la seva cara es desdibuixa i el seu pit es contrau. Però tot i així, ella segueix adorant-lo. Es troba al bell mig de la immensitat, de la grandesa i de les coses infinites. El seu amor és immutable, perfecte, és el bé de tots els béns. És la llum, el súmmum de tot el que podem arribar a conèixer. És com una mena de veritat exegeradament fàcil d'entendre. El seu propi sentit de la vida. Massa íntim com per ser explicat en quatre paraules.

Quines ganes de seguir estimant una mirada sincera, una cara perfectament definida i un pit fort i valent. Enamorada d'una ombra que poc a poc va perdent els interrogants que arrossega. Una força sobrenatural que l'empenta al desig, que al mateix temps li funciona com a motor vital. Negre. Tres de la matinada. Es lleva perquè l'ombra ha canviat. La cara està dibuixada amb unes formes lleugerament diferents i irreconeixibles. No hi ha sentiment. No hi queda abosultament res.

Si una cosa saps del cert és que els moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta. Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el sentit que vols que prengui. 

Comunament privat

Patir amb silenci. Si ho arribo a saber hagués viscut aquells moment com el que eren. Moments efímers i hermètics i especials i esplèndids. No hauria d'haver deixat entrar mai aquell temor per coses que encara no estaven dissenyades per existir. La gran cagada dels moment bonics. El patiment indiscernible. Injust. Totalment prescindible i gratuït. Però si parlo sincerament era una clara visió materialitzada en el seu màxim exponent. Quin antagonisme. Una construcció mental de merda. Estúpida i molesta. T'acabaràs morint pensant que coneixes el final. Havent patit coses que haguessin arribat l'últim dels teus dies. Però tu ho coneixies de fa anys. Amb totes les opcions sobre la taula, et consumies. I al final estaves tu. Et vas oblidar de tots els teus problemes per apropiar-te els dels altres. I com que no els podies sentir realment, te'ls imaginaves i els interioritzaves com si fossin teus. Els senties perfectament com a tu et semblaven que podrien ser. Vas crear una propietat comuna molt privada. Gairebé Engeliana. Tu ja no tenies problemes. Els teus problemes eren els de les persones que estaven al teu costat. El fi d'una curta vida. Emmirallar-se a partir d'uns fets de cartró. Nuvolosos. Patint més que ells per la ignorància d’unes premisses veritablement errònies. Acotar límits, una gran acció vital.