Paraules

I estirada sota la prominència dels raigs de sol del Pirineu sentia com les herbes del prat li punxaven dolçament l’esquena. La olor de la flora d’altitud. Ni un arbre. Tot era roca i herbatge. Cada vegada que s’acostava a la felicitat, la melangia s’apoderava d’ella. Com si no tingués dret a ser feliç. El seu encant era tocar de peus a terra quan la joia se la volia endur. Com si la felicitat fos un miratge al bell mig del desert d’Atacama. La puta ponderació terrenal. Sensatesa feliç o exultació prudencial? S’obsessionava amb conceptes que li eren poc pràctics. Entre broma i broma li venien coses al cap i li preguntava al del seu costat què n’opinava sobre el llenguatge. Per ella era un límit molt gros impossible de demostrar. Mai sabré com em sento realment. Mai entendré la banalitat de la teva expressió. Mai a la vida et podré exhibir la meva transparència. Bestialment engarjolada per paraules poc precises i superficials.

Mentre els núvols s’apoderaven de l’atmosfera, el vent va començar a accelerar i quatre llàgrimes van caure del cel. Però es trobava immersa dins les seves seguretats incertes i dubtoses. Molt a gust.

Però ella escoltava parlar als demés. I feia el mateix. Conceptualitzava la metafísica d’una manera insultant. Fregant el patetisme més exagerat. Allunyant-se del primer Wittgenstein estrepitosament. La seva vida no tenia límits. Tenia la capacitat per parlar de coses que no sabia amb una seguretat quantitativament vigorosa. Dibuixava tonteries amb les paraules i fins i tot les materialitzava. Tenia la virtut de crear vides noves. Idees instrumentalitzades. Consumava pensaments que mai ningú podia haver pensat seriosament. Engendrava escenes fascinants. El límit no el trobava ni en la seva pròpia imaginació. El cap li anava ràpid, molt més que les vides que la rodejaven. Un preciós regal a la follia.