El canvi i res

Tornava amb una melangia aclaparadora, deixant enrere tot i res a la vegada. Sentia un buit que ara se li faria molt més gros. Per què sempre acabava odiant tot allò que li agradava? Algún dia es quedaria sense el lloc on havia crescut. Sense el seu refugi privat. Sense casa seva. Sense el lloc on el seu cor la porta quan no pensa en res. Més que res es quedaria sense el concepte. 

Setembre, aquell mes que encara arrossega espurnes de llibertat. Aquell mes on es permet que res estigui a lloc. Segurament un període adequat pels canvis. O això és al que ens han volgut acostumar.

Encara ets massa jove com per saber fer truita de patates. O per recordar-te’n de tot el que has de fer. O per tenir respostes tranquil·litzants. Però és que potser no les tens mai. Hi ha coses que no estàn fetes per tu.

I aquest canvi d’estat que tan esperem venint d’un estat crònic on ens hem fet residents? Tenim la necessitat de mutar a cada minut. Forçar una metamorfosi holística dels nostres sentiments. Canviar d’atmosfera cap a un medi diferent, evidentment més plaent. Guanyar punts per a cada guspira de llum que trobem al nostre camí. Cercar el plaer de deixar de ser per començar una part irracional de pensaments i espais. I de relacions, Donar a llum el màxim exponent del canvi. No tenir dret a dir-te res.