La noia que es va aixecar de la cadira

Era una nit de Setembre. Bé, per ser més exactes, no sabia ben bé en quin moment del dia es trobava. Acabava d’aterrar a l’aeroport de Memphis, Tennessee. Es va mirar el rellotge. Marcava les deu del vespre, però no era cert, havia viatjat en el temps. Es trobava al passat. Set hores menys. Si això era veritat, que havia anat enrere en el temps, va pensar que no deuria ser tan difícil fer-ho de veritat, de manera científica, volia dir, físicament. Molts científics dedicaven les seves vides a demostrar teories sobre la relativitat temporal i la forma en com viatjar en el temps. Va pensar que no havia de ser tan difícil teoritzar-ho. Però segur que ja pensava en disbarats. És clar que era complicat. Tornem a començar. Era un migdia de Setembre, sí. Va sortir de la terminal i la primera cosa que va sentir va ser una barreja de sensacions que mai abans havia experimentat. I amb això, podia convertir-se en el que ella volgués, sense límits. Decidida a fer el seu viatge més divertit, de seguida es va inventar un personatge. Tenia vint-i-dos anys i havia creuat l’Atlàntic per escriure la seva primera novel·la. Volia escriure sobre alguna cosa que no havia vist mai. Sobre la seva pròpia nova existència.

Finalment va fracassar. La seva vida va fallar en contra de les seves il·lusions, que ni tan sols eren esperances i que ni tan sols hi cabien en una simple vida real. Un desastre absolut per a una pobra noia.

I ara, t’observo des d’algun lloc on no tinc molt clar on és. Et veig a un porxo de lames llargues i primes, de fusta, pintades de blanc, asseguda en un balancí que carrisqueja. En aquesta imatge ets jove i jo tinc sis anys més que tu. Conec perfectament el teu destí i em poso a plorar perquè et veig innocentment trista i tu no ho saps encara però estàs passant per la millor etapa de la teva joventut. Ets a l’estranger ensumant aire fresc i poc contaminat pels llocs on has caminat fins ara. Et veig en hores baixes però la brillantor dels teus ulls em fa agafar energia. Tot i ser el teu futur, t’envejo. Ets bellíssima i ara començaràs a pensar el contrari. Acabaràs sent trepitjada per estructures fictícies que et negaran tot allò que et fa forta. Mai aprendràs a viure amb el mal. Ni amb el plaer. Tancaràs la teva creativitat amb baldó per no obrir-la mai més i això et suposarà una malformació en la teva manera de ser. I, si només pogués aparèixer per uns segons, només et diria una cosa. Mai et deixis d’estimar. Et lligaria al balancí i no et deixaria aixecar mai més.