La mort

El mateix dia, deixant de banda les seves obligacions, va fugir a Sant Pere Pescador on les seves amigues hi estaven passant uns dies. Va entrar a casa, pàl·lida, amb una visió ennuvolada de les coses, sense ser conscient que una taula era una taula i una cadira una cadira. Sense dir res, li va robar cinquanta euros a la seva mare i va agafar l’autopista en direcció la costa. No es podia creure res. Ella intuïa que s’acabava però no ho veia possible. Estava encegada per una vitalitat que mai havia existit. De camí a la costa, es va fumar nou cigarrets, les llàgrimes li rajaven com cascades. En més d’un moment, va pensar de treure les mans del volant, tancar els ulls i pitjar el gas. Però no va ser el suficientment valenta. En comptes d’això plorava, cridava, estava desesperada. Algun conductor se la mirava, i sense entendre res, seguia amb la seva vida. Però tant se li enfotia tot, estava destrossada. Que lluny que quedaven les putes utopies. Exageradament més lluny del normal.

No parava de donar voltes al llit, estava marejada, la seva cara… No se la podia treure del cap. La mort va tocar molt de prop la seva vida i ella no hi estava preparada. De fet, no ho estaria mai. Una pèrdua moral que li faria canviar el curs de la seva vida per sempre més. Que fàcil que seria seguir plorant i tancar-se sota els llençols blancs. Renunciar a una carícia més. Mai més. I així va ser com se li van acabar les veritats a la vida. La il·lusió per tota afecció que gosés trucar-li a la porta. Va dir prou.

L’endemà al matí, es va llevar quan faltaven vint minuts per les vuit. Va vestir-se amb la roba del dia anterior i va entrar a l’habitació de la Viviana a acomiadar-se. Se’n volia anar a prendre pel cul. Totes les demés es van despertar i no la van deixar marxar. La van abraçar. L’Alaia va deixar caure la bossa al terra i es va posar a plorar. Com si acabés de néixer i fos l’únic instint que sabés fer.

Estava absent. Les seves amigues, parlaven molt. El seu cap no era allà, mentre la Viviana li servia els cereals ella mirava a la taula. Va fer una cullerada i es va posar a plorar de nou. Les seves amigues sabien molt bé que no li agradava que estiguessin a sobre seu, així que es van mirar de reüll i van seguir amb la conversa de la pel·lícula que havien mirat la nit anterior. De tant en tant la miraven i li somreien, però ella no hi era tota. Pensava amb la fredor de la mort. Amb l’egoisme que comporta. S'és més feliç així.

La noia que es va aixecar de la cadira

Era una nit de Setembre. Bé, per ser més exactes, no sabia ben bé en quin moment del dia es trobava. Acabava d’aterrar a l’aeroport de Memphis, Tennessee. Es va mirar el rellotge. Marcava les deu del vespre, però no era cert, havia viatjat en el temps. Es trobava al passat. Set hores menys. Si això era veritat, que havia anat enrere en el temps, va pensar que no deuria ser tan difícil fer-ho de veritat, de manera científica, volia dir, físicament. Molts científics dedicaven les seves vides a demostrar teories sobre la relativitat temporal i la forma en com viatjar en el temps. Va pensar que no havia de ser tan difícil teoritzar-ho. Però segur que ja pensava en disbarats. És clar que era complicat. Tornem a començar. Era un migdia de Setembre, sí. Va sortir de la terminal i la primera cosa que va sentir va ser una barreja de sensacions que mai abans havia experimentat. I amb això, podia convertir-se en el que ella volgués, sense límits. Decidida a fer el seu viatge més divertit, de seguida es va inventar un personatge. Tenia vint-i-dos anys i havia creuat l’Atlàntic per escriure la seva primera novel·la. Volia escriure sobre alguna cosa que no havia vist mai. Sobre la seva pròpia nova existència.

Finalment va fracassar. La seva vida va fallar en contra de les seves il·lusions, que ni tan sols eren esperances i que ni tan sols hi cabien en una simple vida real. Un desastre absolut per a una pobra noia.

I ara, t’observo des d’algun lloc on no tinc molt clar on és. Et veig a un porxo de lames llargues i primes, de fusta, pintades de blanc, asseguda en un balancí que carrisqueja. En aquesta imatge ets jove i jo tinc sis anys més que tu. Conec perfectament el teu destí i em poso a plorar perquè et veig innocentment trista i tu no ho saps encara però estàs passant per la millor etapa de la teva joventut. Ets a l’estranger ensumant aire fresc i poc contaminat pels llocs on has caminat fins ara. Et veig en hores baixes però la brillantor dels teus ulls em fa agafar energia. Tot i ser el teu futur, t’envejo. Ets bellíssima i ara començaràs a pensar el contrari. Acabaràs sent trepitjada per estructures fictícies que et negaran tot allò que et fa forta. Mai aprendràs a viure amb el mal. Ni amb el plaer. Tancaràs la teva creativitat amb baldó per no obrir-la mai més i això et suposarà una malformació en la teva manera de ser. I, si només pogués aparèixer per uns segons, només et diria una cosa. Mai et deixis d’estimar. Et lligaria al balancí i no et deixaria aixecar mai més.

El fum, el gos i la finestra

Per què un astre tan calent pot projectar la seva escalfor en una neu tan freda? Quin acte més cruel. Tinc ganes d’acabar amb aquesta situació i fer desaparèixer aquesta calor infernal. Que es posi a nevar. Que el clima es posi de la banda dels més dèbils. Mira per la finestra mentre fuma, i fuma molt. La direcció de la seva mirada no té un sentit coherent i apaga el cigarret. Al cendrer hi ha dos puros apagats gairebé a la meitat. Les fulles estan seques, de fa un parell o tres de mesos.  Hi apaga el cigarro entre els marrons deixant una mica de cendra sobre la taula de fusta fosca i arrugada. La recull amb desgana amb les mans i se les espolsa. No l’ha apagat bé i encara desprèn un fil de fum molt lent que s’enlaira suaument cap a la bombeta de la làmpada de llum càlida. No li ve de gust desempallegar-se d’aquella boira. Fa caliu i sobretot, segueix el seu curs. Una ànima moribunda que s’acosta al bé. No s’atreveix a forçar el canvi. Les parets supuren humitat i la pintura es desenganxa de la paret deixant molts grisos a la superfície. Els canvis de temperatura obren esquerdes al blanc, justament com ho fan a les persones. Pel carrer hi passa un gos despentinat i ple de puces. S’atura davant d’un mur de pedra i es grata l’orella amb la pota de darrere esquerra, sacseja el cap desempallegant-se dels seus dimonis i apuja la mirada cap a la finestra on justament hi sóc jo fumant. Són les quatre de la tarda passades i en aquell precís moment jo també estic despentinada. Saludo al gos simpàticament, mentre trec una mica de fum per la boca i pel nas del segon cigarret que em fumo en un interval de temps més aviat curt. Baixo la mirada per tirar la cendra i quan torno a mirar el gos ja no hi és. El mur de pedra s’ha quedat sol, tal com ho estan les muntanyes feblement enfarinades, tal com ho estic jo. M’agradaria que em passés alguna cosa divertida. Però divertida de veritat. Tinc molt fred i porto la part de dalt del pijama posada. Tinc decidit des de fa una estona que la tarda d’avui consistirà en aquesta visió. Un enquadrament vertical que em fa pensar de manera holística en absolutament res. És com si els meus pensaments fossin als límits del meu propi coneixement epistemològic fent de guardians. Vestits de militar i vigilant l’exterior d’aquesta fortificació metafísica. Sempre cal una barrera de seguretat al cosmos. No volia que el gos despentinat hi entrés.

Avions, habitacions i muntanyes

Hi ha persones que neixen amb les coses ben clares. Amb la seva vida traçada, de manera que només els cal unir el punts amb un línia per acabar de formar el dibuix de la seva existència. Però ella no era així. Vivia massa intensament alimentant-se directament dels seus impulsos vitals. Avançava de manera desendreçada, unint uns extrems molt diferents. Els seus moments eren segments irregulars i molt poc estètics, perduts entre si, sense arribar ni a poder-los anomenar abstractes. Lluny del món material, de les persones i de qualsevol escalfor vital.

Aterrada a Nova York, havia viatjat en el temps. Es trobava al passat. Vuit hores menys. I si això era veritat, que havia anat enrere en el temps, va pensar que no deuria ser tan difícil fer-ho de veritat, de manera científica, volia dir. Molts científics dedicaven les seves vides a demostrar teories sobre la relativitat temporal i la forma en com viatjar en el temps. Va pensar que no havia de ser tan difícil teoritzar-ho. Però segur que ja pensava en disbarats. És clar que era complicat. “Para”, va pensar, “no pensis”.  Tornem a començar. Era un migdia de Setembre, sí. Va sortir de la terminal i la primera cosa que va sentir van ser una barreja de sensacions que mai abans havia experimentat.

Però de cop, tornava a ser a la seva habitació. Sempre acabo al meu cau. On estic millor. Em sento protegida, però sola. No tinc a ningú al meu costat i això em fa plorar. M’agradaria estar a un altre lloc, però quan hi estava, només volia refugiar-me sola, una vegada més. He renunciat a fer una altra cosa, no em venia de gust. Desitjava escriure el què em passa pel cap. Què em passa? Em vull sincerar a mi mateixa, desglossar els meus sentiments, només per mi, però no em puc expressar amb claredat. Només sé que no estic bé. No puc fer-hi res, la meva vida va passant mentre la malgasto sense fer res. Puc sortir-me’n jo sola? M’hi he posat jo sola? Sóc dèbil? He fet alguna cosa malament? Tinc mala sort? Tinc algú veritablement al meu costat? Val la pena la meva vida? La meva vida és normal? Per què no puc deixar de plorar i lamentar-me? Si us plau vull saber què he fet malament. No paro d’escriure. No vull seguir preguntant-me coses que no em puc respondre. Necessito algú que ho faci per mi. No tinc a ningú al meu costat. Sempre és el mateix. No vull estar ni un minut més amb mi mateixa. Vull dormir i que sigui demà però no puc. Dormo tres hores i malament. No descanso. No ric. No sento. Això és una merda. Començo a escriure preguntes però les esborro. No vull sentir ni una pregunta més. Vull canviar, vull marxar, em vull quedar per estar bé i no vull seguir escoltant aquesta puta cançó. No vull estar més sola. No vull.

I de cop es lleva ocupant el seient de darrere d’un cotxe amb una música molt alta i molt agradable. És fosc i sembla que a fora fa fred. Circula per un port de muntanyes blanques i brillants i amb una pau interior que li desborda el benestar. Molt a gust i amb una simple sensació de dormir sota un sentiment estable, el d’unes parpelles que, de manera impassible i suau, es deixen caure com ho fa una fulla a la tardor. Estàs relaxada i el vent et bufa a favor. Només et queda pendent una única cosa. Un disculpa amb tu mateixa. Per haver-te maltractat. Per haver-te subestimat en tots els nivells possibles. Per haver-te abandonat en el racó més profund de la teva pròpia vida.

La música

Res li destapava una sinceritat tan transparent. El seu camp de visió es difuminava fins a tornar-se d’un color molt fosc, de textura suau, gairebé translúcida. Les seves oïdes ressuscitaven d’una vida dura i opaca i li feien una fiblada al sistema nerviós absolutament plaent. Malgrat la feixuga sensació d’arrossegar insatisfacció per tots els carrers del món, l’electricitat musical li transmutava l’experiència.

S’aïllava en una caverna lluny de qualsevol estímul humà. Classificava idees que eren molt diferents entre elles, i tan diferents, que no podia seguir els ritmes lògics establerts ni per establir.  Sentia un delit molt poc propi de la seva existència recollida en trossets de paper trencats i cendrosos, ínfimament voluptuosos, en certa manera, inaccessibles al tacte. Les llàgrimes li queien com una aixeta mal tancada del segle passat. Lentament. El líquid pesava més que la pròpia gravetat, fet que impedia la naturalesa dels sentiments. I la causa matemàtica d’aquest fenomen era la música. La gran culpable d’aquest canvi experimental. La gran causant de convertir el dolor en plaer. De passar d’un escenari petit a una gran catedral. Lluny de tota explicació capaç d’arribar a ser pronunciada. Sempre estava igual, divagant entre termes metafísics. L’etern debat entre allò petit i allò gran. Qui li havia ensenyat a sentir? Però ella, accidentalment, encara anava més enllà, qui li havia ensenyat a viure d’aquella punyetera manera? 

El tacte de la música amb la seva pell. La olor que li entra pel nas. Les imatges que li penetren els ulls. I una dolça melodia que inicia un cicle sentimental mort.

Quants miralls has trencat a la teva vida?

Portava tot el dia mirant per la finestra. Els tons eren càlids. Uns tòrrids que actuaven a mode de repèl cap al món on vivia. De cop es posava a ploure. I la seva guerra era una altra. Un conflicte armat amb ella mateixa i el lloc on habitava.

Les seves idees postmodernes xocaven amb la pròpia postmodernitat en si mateixa. Se sentia com aquella gran onada, que, desenfrenada, s’estavella contra la roca en terra ferma. Materialitzava aquesta imatge asseguda sobre un dels blocs de ciment de Nova Icària. Portava molts dies seguits rodejada de gent, parlant massa i dibuixant expressions facials forçades. Respostes buides i superficials a preguntes que probablement no tindríem per què fer. Portava molt de temps sobre uns temes que no li despertaven el més mínim interès. Va ser un dissabte quan li va venir la gran pregunta. Reposava sobre el piló de la platja observant aquella gran onada que picava violentament contra un mur de contenció. Durant unes mil·lèsimes de segon se li va clarificar l’existència. Com quan s’aclareix el cel després d’una gran tempesta d’estiu. Els núvols se li van apaivagar, deixant lloc a uns raigs de sol com si anunciessin l’arribada d’una magnificent deessa grega que prepara la posada en escena per fer la gran aparició divina. El seu cap s’havia esclarit. El seu conflicte era perfectament dual. Confonia el seu malestar amb el malestar dels demés. I quan algú projectava les seves debilitats sobre seu, ella ho interioritzava, com a propi.

 Segueix plovent. Sembla que els núvols no han marxat i els raigs solars eren una pura situació il·lusòria. Sempre li ha agradat pensar que les coses arriben a un final i que no duren per sempre i que indiscutiblement, tot acaba. I és per això que encara ha d’aprendre a equilibrar les emocions. Ni tant ni tant poc. No li haurien de fer por les distàncies, ni el rebuig, ni l’amor.

Em fas por tu i em faig por jo. No vull caure més. Una altra vegada no. Estic farta de recollir-me a mi mateixa una vegada rere l’altre. Cada maleïda vegada. I tu? Quants miralls has trencat a la teva vida?

El canvi i res

Tornava amb una melangia aclaparadora, deixant enrere tot i res a la vegada. Sentia un buit que ara se li faria molt més gros. Per què sempre acabava odiant tot allò que li agradava? Algún dia es quedaria sense el lloc on havia crescut. Sense el seu refugi privat. Sense casa seva. Sense el lloc on el seu cor la porta quan no pensa en res. Més que res es quedaria sense el concepte. 

Setembre, aquell mes que encara arrossega espurnes de llibertat. Aquell mes on es permet que res estigui a lloc. Segurament un període adequat pels canvis. O això és al que ens han volgut acostumar.

Encara ets massa jove com per saber fer truita de patates. O per recordar-te’n de tot el que has de fer. O per tenir respostes tranquil·litzants. Però és que potser no les tens mai. Hi ha coses que no estàn fetes per tu.

I aquest canvi d’estat que tan esperem venint d’un estat crònic on ens hem fet residents? Tenim la necessitat de mutar a cada minut. Forçar una metamorfosi holística dels nostres sentiments. Canviar d’atmosfera cap a un medi diferent, evidentment més plaent. Guanyar punts per a cada guspira de llum que trobem al nostre camí. Cercar el plaer de deixar de ser per començar una part irracional de pensaments i espais. I de relacions, Donar a llum el màxim exponent del canvi. No tenir dret a dir-te res.

Blanc

Vestia amb uns pantalons de lli d’un color tòrrid i càlid. Duia una samarreta blanca i llisa. Com els seus pensaments més profunds. Blancs. Se sentia lliure com el vent. Sense tenir massa clar què comportava la llibertat. Havia intentat desprendre’s de tots els excedents que s’acostaven als seus propis confins i caminava arrossegant una sola cosa. Un amor cap a un futur exorbito-desconegut. Com una petita melangia feliç molt i molt desitjada. Ella caminava en una direcció que era molt clara. Seguia un dibuix verd que un dia es va imaginar el seu cap infantil. Tenia les idees fonamentades en aquesta il·lustració que tantes vegades s’havia explicat a ella mateixa. Un camí que feia cinc anys que caminava. Els obstacles s’havien convertit en senyals lluminoses plaents. Com si fos un insecte amb ganes de passar-s’ho bé. Ella tenia el cap dissenyat per entendre que un destorb es convertiria amb el nucli constituent del vast futur que tant imaginava. Passar-se una vida sencera rient al seu costat. Parlant amb estructures sintàctiques complexes. Somrient a causa del moviment dels seus ulls. Fent llargues carícies superficials en una pell blanca i fina. Fusionant cossos sota el majestuós acte d’estimar i tornant a somriure sense raó.

Seguia caminant en base a un esquema que no era circular. Tampoc era rectilini. Ni rectangle ni oval ni infinit. En certa manera, només era un esbós exempt de tota figuració. Una vida en contra de la mímesi més absoluta. Una vida difícil de viure sense ganes.

I quan més et sembla que t’acostes a una cosa més t’hi allunyes. Per la por a perdre el que ni tan sols tens. Per les ganes d’enganyar un cap que només té pensaments blancs i llisos. Un món on la maldat no és ni tan sols conceptualitzada.