Qualsevol pot matar un rossinyol

Observa per la finestra de la seva habitació una nit més, s’hi enfila i seu a la teulada a fumar. Només contempla les llums d’una ciutat llunyana. Es troba al segon pis d’una casa de tons càlids però que desprèn sensacions una mica fredes. No és una casa com les demés i ella ho sap. Els seus ulls humits es meravellen davant d' una petita vall on a l’esquerra hi ha el Mont-Rodón i a la dreta un turonet. Entre aquests dos, només hi ha bosc, arbres d’un to verd fosc que desprenen una energia que li fa mal. Les llàgrimes no paren de caure, una rera l’altra. Hi ha moments que sembla que el seu cos no té res més per oferir, es moca i respira amb totes les seves forces, però de seguida li torna l’ansietat. Ha perdut tot el que estimava, tot el seu amor, simplificat en una cèl·lula. – Per què heu deixat que passi això? - Es pregunta enrabiada mirant al bosc. – Jo sempre us he fet costat, us he parlat, estimat, sentit i somrigut. - Jo no em mereixo això. He donat tot el que tenia al meu abast per complaure-us, per què vosaltres també m’estiméssiu, perquè sentissiu el meu amor.

Cal que passi alguna cosa per fer-te veure que la vida que portaves fins ara i que et pensaves que res la podria superar, no ho era tot. Encara no sé qui vull ser, però tinc molt per aprendre i moltes coses per millorar. Vull estar dedicada completament a la vida, a les coses que t’ofereix i que no els pares atenció. Vull beure directament del què el món m’està oferint i jo no veia. Tinc un gran ventall de petits aspectes de la vida que els haig d’aprofitar. Això és el que realment em farà feliç, jo mateixa vivint juntament amb el món. No vull res que m’encegui aquesta perspectiva. I de moment, d’una cosa en puc estar segura, de l’experiència se’n aprèn. Ara és quan em ve al cap una idea que un dia vaig llegir en algun lloc: Mai posis tots els ous en un mateix cistell, més val repartir-los.