Es pot pensar una política filosòfica? I una filosofia política?
La política, com a disciplina, té a veure amb l'home i amb la seva racionalitat, amb el seu pensament. Es mou en el terreny del món purament humà. En aquest sentit, la política ens parla d'un món real. Assumptes públics que són de l'interès de tot ciutadà. La filosofia, en canvi, parla d'un món irracional, d'un món de les idees. Unes idees que han de ser el fonament del nostre món racional. Del món dels homes. Hem de tenir un fort coneixement filosòfic per poder arribar a un coneixement polític.
En aquests moments, les nostres idees trontollen. Molta gent creu que té uns ideals clars, perfectes, immutables. Però què passaria si ens trobéssim amb un Sòcrates i ens comencés a fer preguntes. Qüestions lògiques, que de tan simples que són, només li podríem oferir silencis.
Hem oblidat la base per la qual se sostenen les civilitzacions, les societats i els conseqüents valors que les han de regir. Només parlem de coses que ja no tenen sentit perquè no coneixem com hauria de ser una comunitat perfecte. Hem oblidat el classicisme. L'embrió de la nostra història. No hem reflexionat sobre el prinicipi i ja estem parlant sobre el final.
Quan no podem justificar la moralitat en un entorn que ja és immoral per naturalesa, és que tenim un greu problema. Té el mateix sentit el nostre Parlament que l'Àgora grega?
Què votarem el proper 25 de novembre? Uns arguments convincents? Un guanyador d'un debat televisiu? Uns eslògans ingeniosos? O un tuit convincent?
El millor dirigent d'un país hauria de ser aquell que no afirma, sinó que pregunta. Et qüestiona l'existència perquè treballis el pensament. Qui em dóni conclusions pensades per ell mateix, no tindrà el meu vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada