Un cel ennuvolat preciós

Estirada al mig d'una superfície verda, tova i humida. Els seus llavis somriuen. No arrossega cap cadena. El cel, ennuvolat, és de color gris, blanc, blau, verd... I com li agrada. Sent una mena de pau interior que li diu que tot és perfecte. Un sentiment que la trascendeix i sembla que abarqui tot el seu entorn, més enllà del que pot percebre de manera racional. Li diu que no hi ha persones dolentes. Que tothom té bona voluntat. I a partir d'ara anirà pel món seguint aquesta única premissa. Tindrà la percepció que tothom és bo, simpàtic i innocent. Tothom fa el que li dóna la gana i no se'ls hi passa pel cap fer judicis malvats. Li encanta la vida. Li encanten les persones. Li encanta la música. Però sobretot li encanta riure. I riure's d'ella mateixa. En fer-ho ha trobat un plaer inexplicable. Evidentment que hi ha coses d'ella mateixa que no li agraden, però mentre treballa per canviar-les, se'n enfot. Tothom li cau extremadament bé. Aprofitarà mentre duri.

Fa uns mesos es va preocupar molt. Una persona va dir-li que la felicitat que sentia als 15 anys no la tornaria a tenir. Es va desesperar. Quina vida més avorrida que li esperava a partir d'ara. Treballar, pagar factures, assegurances i deixar a mitges una birra per por a que se li pugi al cap. Au va. Quina gran mentida tot plegat. No ho vol això. Ara està tranquil·la. Perquè sap que aquella immaduresa de l'adolescència no l'ha perdut. I seguirà fent el que li dóna la gana la resta dels seus dies. No li interessa la negativitat. Mentre estabilitza la seva vida, només sap fer broma. Sobradament feliç. Se'n enfot dels últims dos anys. Vol tornar a ser petita, per sempre més. I qui la somriu, també ho vol.