Desmaterialitzant vivències

M’agrada travessar el núvols amb l’avió. I la nit abans de fer un viatge. M’agrada llevar-me d’hora i fer-ho tot a càmera lenta. I la primera sensació de fred del matí. M’agrada quan no puc respirar de tan riure i que no puc parar i que em noto llàgrimes als ulls i la panxa continguda i em surten riures estranys i no puc parar i al final fa més mal que una altra cosa. I viure situacions esperpèntiques. Són les millors. Imaginar-se una pel·lícula impossible d’imaginar. Viure’n una el doble d’inimaginable. Qüestionar-se quins elements han desencadenat els fets i només tenir una resposta. L’acció de riure. L’ànsia de viure. Les ganes de compartir. L’excés de positivisme. Bé, realment, tenir moltes respostes. I llavors se’m escapa el riure en el moment menys desitjat i encara em fa més gràcia i com que ja s’ha torçat la situació, em giro i me’n vaig, així, sense donar-hi més voltes.

M'agrada pensar que la vida consisteix en cremar etapes. Carbonitzar-les fins que només et quedin fragments de cendra que al recollir-los se’t desfacin a les mans. La matèria desapareix. Això només demostra que has exprimit al màxim l’època en la que vivies. L’has viscut d’una manera tan intensa, que l’has acabat desmaterialitzant. L’has esgotat i li has passat la mà per la cara. I et quedes amb aquella sensació de quan fas endreces, tot a lloc, puc seguir.

Fins que un dia qualsevol veus que ets més feliç del que havies estat fins ara. Fa molt temps que no plores i això et fa estar alerta. Preparada per caure, perquè saps més que ningú que d’un dia per l’altre, tot el què tens pot marxar. Però a diferència d’abans, no tens por. Gens ni mica. Et sents preparada per afrontar qualsevol conflicte, per molta dificultat que tingui. Mai més patiràs per res.