Una epidèmia social

Dos conceptes. El buit i el ple.

Sempre volia tenir un marge de temps de reserva. Temps lliure per gastar-lo com ella volgués. Fins i tot sense fer res. Llesta per la inspiració. La veritable senyal del maneig per excel·lència del temps.

Pensava que la gent que estava sempre ocupada era pobre de temps. I que acabarien tenint un deute amb les seves vides. Ara no em puc posar al telèfon perquè estic atenent coses més preciades que tu. Avui no et puc veure perquè he de fer mil coses les quals em portaran a una altra cosa que em farà estar encara més ocupada. Ara no puc. M’estic ocupant amb coses més urgents que m’allunyen d’allò important. Més és millor. L’epidèmia d’estar ocupat.

Ella, per contrari, no se sentia culpable quan no tenia res a fer i pensava que la vida, de cap de les maneres, podia arribar a ser estúpida ni trivial si no estava fent coses externament productives. No li agradava reservar-se socialment, demandada a cada hora del dia. La qüestió no era omplir forats en aquesta mena d’ego-viatge.

Les millors idees que li han passat mai pel cap li han vingut fent un viatge de quatre hores amb cotxe escoltant les cançons que més li venien de gust. A vegades pensa que la seva creativitat disminueix quan fa temps que no fa un llarg viatge solitari. És llavors quan s’imagina situacions. Quan pensa amb les seves nèures. Allà és quan està més enfeinada. Pensant amb total llibertat. Sense límits. Qualsevol ràfega que li apareix acaba sent vàlida. I una cosa li porta a l’altra. Això, allò, i si, i si no, i aquell de més enllà, i a l’altra banda, i quina tonteria això, buf, , i si això és així o això és aixà…

No tenia por a no ser important ni a no ser necessitada pels altres. No es tracta de fer bullir l’olla. Es tracta de trobar essències. De descobrir el benestar, la qualitat de les coses.  De tenir temps mort. De sentir-se obsoleta durant una estona. De buscar la soledat. Aquella meditació que més s’adapta a les seves necessitats.

Si no t’agrada estar sola amb tu mateixa, com esperes que als altres els agradi ser amb tu?

L’habilitat de pitjar pausa. Al cap i a la fi, l’habilitat de pensar. Total llibertat.