Paraules

I estirada sota la prominència dels raigs de sol del Pirineu sentia com les herbes del prat li punxaven dolçament l’esquena. La olor de la flora d’altitud. Ni un arbre. Tot era roca i herbatge. Cada vegada que s’acostava a la felicitat, la melangia s’apoderava d’ella. Com si no tingués dret a ser feliç. El seu encant era tocar de peus a terra quan la joia se la volia endur. Com si la felicitat fos un miratge al bell mig del desert d’Atacama. La puta ponderació terrenal. Sensatesa feliç o exultació prudencial? S’obsessionava amb conceptes que li eren poc pràctics. Entre broma i broma li venien coses al cap i li preguntava al del seu costat què n’opinava sobre el llenguatge. Per ella era un límit molt gros impossible de demostrar. Mai sabré com em sento realment. Mai entendré la banalitat de la teva expressió. Mai a la vida et podré exhibir la meva transparència. Bestialment engarjolada per paraules poc precises i superficials.

Mentre els núvols s’apoderaven de l’atmosfera, el vent va començar a accelerar i quatre llàgrimes van caure del cel. Però es trobava immersa dins les seves seguretats incertes i dubtoses. Molt a gust.

Però ella escoltava parlar als demés. I feia el mateix. Conceptualitzava la metafísica d’una manera insultant. Fregant el patetisme més exagerat. Allunyant-se del primer Wittgenstein estrepitosament. La seva vida no tenia límits. Tenia la capacitat per parlar de coses que no sabia amb una seguretat quantitativament vigorosa. Dibuixava tonteries amb les paraules i fins i tot les materialitzava. Tenia la virtut de crear vides noves. Idees instrumentalitzades. Consumava pensaments que mai ningú podia haver pensat seriosament. Engendrava escenes fascinants. El límit no el trobava ni en la seva pròpia imaginació. El cap li anava ràpid, molt més que les vides que la rodejaven. Un preciós regal a la follia.

Enamorada de tu

Feia dies que estava enamorada. I per ella uns dies era molt de temps. No podia parar de pensar amb ningú més que no fos ell. Al llevar-se i al vestir-se. Anant cap a la feina, creient ingènuament que els seus ulls l'observaven a cada metre que avançava. No es parava de mirar al mirall, i de pentinar-se, i de repassar-se els llavis, i ara els ulls, i ara el cabell una altra vegada. Ocellets al cap. Pensant en la seva veu, les seves mans. I quan arribava a casa, al vespre, el pensava encara més. Li xiuxiuejava les coses que pensava sota una sinceritat absoluta. És ell(s), i com se'l(s) estima.

La seva mirada s'esfuma, la seva cara es desdibuixa i el seu pit es contrau. Però tot i així, ella segueix adorant-lo. Es troba al bell mig de la immensitat, de la grandesa i de les coses infinites. El seu amor és immutable, perfecte, és el bé de tots els béns. És la llum, el súmmum de tot el que podem arribar a conèixer. És com una mena de veritat exegeradament fàcil d'entendre. El seu propi sentit de la vida. Massa íntim com per ser explicat en quatre paraules.

Quines ganes de seguir estimant una mirada sincera, una cara perfectament definida i un pit fort i valent. Enamorada d'una ombra que poc a poc va perdent els interrogants que arrossega. Una força sobrenatural que l'empenta al desig, que al mateix temps li funciona com a motor vital. Negre. Tres de la matinada. Es lleva perquè l'ombra ha canviat. La cara està dibuixada amb unes formes lleugerament diferents i irreconeixibles. No hi ha sentiment. No hi queda abosultament res.

Si una cosa saps del cert és que els moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta. Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el sentit que vols que prengui. 

Comunament privat

Patir amb silenci. Si ho arribo a saber hagués viscut aquells moment com el que eren. Moments efímers i hermètics i especials i esplèndids. No hauria d'haver deixat entrar mai aquell temor per coses que encara no estaven dissenyades per existir. La gran cagada dels moment bonics. El patiment indiscernible. Injust. Totalment prescindible i gratuït. Però si parlo sincerament era una clara visió materialitzada en el seu màxim exponent. Quin antagonisme. Una construcció mental de merda. Estúpida i molesta. T'acabaràs morint pensant que coneixes el final. Havent patit coses que haguessin arribat l'últim dels teus dies. Però tu ho coneixies de fa anys. Amb totes les opcions sobre la taula, et consumies. I al final estaves tu. Et vas oblidar de tots els teus problemes per apropiar-te els dels altres. I com que no els podies sentir realment, te'ls imaginaves i els interioritzaves com si fossin teus. Els senties perfectament com a tu et semblaven que podrien ser. Vas crear una propietat comuna molt privada. Gairebé Engeliana. Tu ja no tenies problemes. Els teus problemes eren els de les persones que estaven al teu costat. El fi d'una curta vida. Emmirallar-se a partir d'uns fets de cartró. Nuvolosos. Patint més que ells per la ignorància d’unes premisses veritablement errònies. Acotar límits, una gran acció vital.

Els estats líquids (II)

Encara sóc a Charles De Gaulle. Asseguda al RER B sentint-me una mica descol·locada. Quan estava dalt de l’avió, sortint de Barcelona, he vist com els llums de la ciutat es difuminaven entre si, molt a poc a poc. Han perdut tota individualitat possible i he pensat que som molt poca cosa, però amb molta energia a la vegada. I ha estat en aquest moment quan m’ha costat d’entendre el meu lloc al món. Tot es veia dispers i difuminant-se. Com la gent que estic veient ara mateix dins d’aquest tren. Cada punt abraça un sentiment, una inquietud i una soledat. Em desconcerto per un moment bastant llarg, tanco la llibreta i em poso el cap sobre les cames. Tancant els ulls ben fort. Elevo la mirada cap a la noia que tinc just davant. Gent de nit, penso. Gent que viatja de nit. I m’he tornat tan profundament pel·liculera que m’imagino que ve de treballar de les mines i que l’esperen a casa amb una tassa de sopa i un tros de pa. M’incorporo per tornar a seure correctament i em deixo anar mig somriure a mi mateixa. No sé perquè sempre penso aquestes coses. Observo al meu voltant i tothom està sol. No hi ha gairebé ningú que vagi acompanyat. No puc evitar preguntar-me qui tindrà menys problemes que jo i me’ls començo a mirar amb certa empatia. Com si amb una centèsima de segon totalment apartada de la consciència pogués radiografiar alguna mena de coneixement sobre ells mateixos. Sempre m’ha costat posar al marge el meu ego de les projeccions cap a l’exterior. Em sento com si estigués en una cerca molt propera a la redempció que es torna constant, infinita. Com si estigués atrapada en una vida que no és ben bé meva i no em sento com a pròpia. Em pregunto què hi faig un dijous a mitja nit recolzada sobre una finestra d’un tren de rodalies en direcció a una destinació que desconec. Busco alguna cosa. Està clar.

Sóc a Le Plaine i una dona em mira dolçament. També ve de l’aeroport i va acompanyada per dos homes. No para de parlar i cada vegada que aixeco el cap l’enganxo observant-me, em somriu desprenent una petita complicitat i jo li intento retornar. Torno a abaixar el cap. Ella ja ho ha trobat.