La música

Res li destapava una sinceritat tan transparent. El seu camp de visió es difuminava fins a tornar-se d’un color molt fosc, de textura suau, gairebé translúcida. Les seves oïdes ressuscitaven d’una vida dura i opaca i li feien una fiblada al sistema nerviós absolutament plaent. Malgrat la feixuga sensació d’arrossegar insatisfacció per tots els carrers del món, l’electricitat musical li transmutava l’experiència.

S’aïllava en una caverna lluny de qualsevol estímul humà. Classificava idees que eren molt diferents entre elles, i tan diferents, que no podia seguir els ritmes lògics establerts ni per establir.  Sentia un delit molt poc propi de la seva existència recollida en trossets de paper trencats i cendrosos, ínfimament voluptuosos, en certa manera, inaccessibles al tacte. Les llàgrimes li queien com una aixeta mal tancada del segle passat. Lentament. El líquid pesava més que la pròpia gravetat, fet que impedia la naturalesa dels sentiments. I la causa matemàtica d’aquest fenomen era la música. La gran culpable d’aquest canvi experimental. La gran causant de convertir el dolor en plaer. De passar d’un escenari petit a una gran catedral. Lluny de tota explicació capaç d’arribar a ser pronunciada. Sempre estava igual, divagant entre termes metafísics. L’etern debat entre allò petit i allò gran. Qui li havia ensenyat a sentir? Però ella, accidentalment, encara anava més enllà, qui li havia ensenyat a viure d’aquella punyetera manera? 

El tacte de la música amb la seva pell. La olor que li entra pel nas. Les imatges que li penetren els ulls. I una dolça melodia que inicia un cicle sentimental mort.

Quants miralls has trencat a la teva vida?

Portava tot el dia mirant per la finestra. Els tons eren càlids. Uns tòrrids que actuaven a mode de repèl cap al món on vivia. De cop es posava a ploure. I la seva guerra era una altra. Un conflicte armat amb ella mateixa i el lloc on habitava.

Les seves idees postmodernes xocaven amb la pròpia postmodernitat en si mateixa. Se sentia com aquella gran onada, que, desenfrenada, s’estavella contra la roca en terra ferma. Materialitzava aquesta imatge asseguda sobre un dels blocs de ciment de Nova Icària. Portava molts dies seguits rodejada de gent, parlant massa i dibuixant expressions facials forçades. Respostes buides i superficials a preguntes que probablement no tindríem per què fer. Portava molt de temps sobre uns temes que no li despertaven el més mínim interès. Va ser un dissabte quan li va venir la gran pregunta. Reposava sobre el piló de la platja observant aquella gran onada que picava violentament contra un mur de contenció. Durant unes mil·lèsimes de segon se li va clarificar l’existència. Com quan s’aclareix el cel després d’una gran tempesta d’estiu. Els núvols se li van apaivagar, deixant lloc a uns raigs de sol com si anunciessin l’arribada d’una magnificent deessa grega que prepara la posada en escena per fer la gran aparició divina. El seu cap s’havia esclarit. El seu conflicte era perfectament dual. Confonia el seu malestar amb el malestar dels demés. I quan algú projectava les seves debilitats sobre seu, ella ho interioritzava, com a propi.

 Segueix plovent. Sembla que els núvols no han marxat i els raigs solars eren una pura situació il·lusòria. Sempre li ha agradat pensar que les coses arriben a un final i que no duren per sempre i que indiscutiblement, tot acaba. I és per això que encara ha d’aprendre a equilibrar les emocions. Ni tant ni tant poc. No li haurien de fer por les distàncies, ni el rebuig, ni l’amor.

Em fas por tu i em faig por jo. No vull caure més. Una altra vegada no. Estic farta de recollir-me a mi mateixa una vegada rere l’altre. Cada maleïda vegada. I tu? Quants miralls has trencat a la teva vida?

El canvi i res

Tornava amb una melangia aclaparadora, deixant enrere tot i res a la vegada. Sentia un buit que ara se li faria molt més gros. Per què sempre acabava odiant tot allò que li agradava? Algún dia es quedaria sense el lloc on havia crescut. Sense el seu refugi privat. Sense casa seva. Sense el lloc on el seu cor la porta quan no pensa en res. Més que res es quedaria sense el concepte. 

Setembre, aquell mes que encara arrossega espurnes de llibertat. Aquell mes on es permet que res estigui a lloc. Segurament un període adequat pels canvis. O això és al que ens han volgut acostumar.

Encara ets massa jove com per saber fer truita de patates. O per recordar-te’n de tot el que has de fer. O per tenir respostes tranquil·litzants. Però és que potser no les tens mai. Hi ha coses que no estàn fetes per tu.

I aquest canvi d’estat que tan esperem venint d’un estat crònic on ens hem fet residents? Tenim la necessitat de mutar a cada minut. Forçar una metamorfosi holística dels nostres sentiments. Canviar d’atmosfera cap a un medi diferent, evidentment més plaent. Guanyar punts per a cada guspira de llum que trobem al nostre camí. Cercar el plaer de deixar de ser per començar una part irracional de pensaments i espais. I de relacions, Donar a llum el màxim exponent del canvi. No tenir dret a dir-te res.

Blanc

Vestia amb uns pantalons de lli d’un color tòrrid i càlid. Duia una samarreta blanca i llisa. Com els seus pensaments més profunds. Blancs. Se sentia lliure com el vent. Sense tenir massa clar què comportava la llibertat. Havia intentat desprendre’s de tots els excedents que s’acostaven als seus propis confins i caminava arrossegant una sola cosa. Un amor cap a un futur exorbito-desconegut. Com una petita melangia feliç molt i molt desitjada. Ella caminava en una direcció que era molt clara. Seguia un dibuix verd que un dia es va imaginar el seu cap infantil. Tenia les idees fonamentades en aquesta il·lustració que tantes vegades s’havia explicat a ella mateixa. Un camí que feia cinc anys que caminava. Els obstacles s’havien convertit en senyals lluminoses plaents. Com si fos un insecte amb ganes de passar-s’ho bé. Ella tenia el cap dissenyat per entendre que un destorb es convertiria amb el nucli constituent del vast futur que tant imaginava. Passar-se una vida sencera rient al seu costat. Parlant amb estructures sintàctiques complexes. Somrient a causa del moviment dels seus ulls. Fent llargues carícies superficials en una pell blanca i fina. Fusionant cossos sota el majestuós acte d’estimar i tornant a somriure sense raó.

Seguia caminant en base a un esquema que no era circular. Tampoc era rectilini. Ni rectangle ni oval ni infinit. En certa manera, només era un esbós exempt de tota figuració. Una vida en contra de la mímesi més absoluta. Una vida difícil de viure sense ganes.

I quan més et sembla que t’acostes a una cosa més t’hi allunyes. Per la por a perdre el que ni tan sols tens. Per les ganes d’enganyar un cap que només té pensaments blancs i llisos. Un món on la maldat no és ni tan sols conceptualitzada.

Paraules

I estirada sota la prominència dels raigs de sol del Pirineu sentia com les herbes del prat li punxaven dolçament l’esquena. La olor de la flora d’altitud. Ni un arbre. Tot era roca i herbatge. Cada vegada que s’acostava a la felicitat, la melangia s’apoderava d’ella. Com si no tingués dret a ser feliç. El seu encant era tocar de peus a terra quan la joia se la volia endur. Com si la felicitat fos un miratge al bell mig del desert d’Atacama. La puta ponderació terrenal. Sensatesa feliç o exultació prudencial? S’obsessionava amb conceptes que li eren poc pràctics. Entre broma i broma li venien coses al cap i li preguntava al del seu costat què n’opinava sobre el llenguatge. Per ella era un límit molt gros impossible de demostrar. Mai sabré com em sento realment. Mai entendré la banalitat de la teva expressió. Mai a la vida et podré exhibir la meva transparència. Bestialment engarjolada per paraules poc precises i superficials.

Mentre els núvols s’apoderaven de l’atmosfera, el vent va començar a accelerar i quatre llàgrimes van caure del cel. Però es trobava immersa dins les seves seguretats incertes i dubtoses. Molt a gust.

Però ella escoltava parlar als demés. I feia el mateix. Conceptualitzava la metafísica d’una manera insultant. Fregant el patetisme més exagerat. Allunyant-se del primer Wittgenstein estrepitosament. La seva vida no tenia límits. Tenia la capacitat per parlar de coses que no sabia amb una seguretat quantitativament vigorosa. Dibuixava tonteries amb les paraules i fins i tot les materialitzava. Tenia la virtut de crear vides noves. Idees instrumentalitzades. Consumava pensaments que mai ningú podia haver pensat seriosament. Engendrava escenes fascinants. El límit no el trobava ni en la seva pròpia imaginació. El cap li anava ràpid, molt més que les vides que la rodejaven. Un preciós regal a la follia.

Enamorada de tu

Feia dies que estava enamorada. I per ella uns dies era molt de temps. No podia parar de pensar amb ningú més que no fos ell. Al llevar-se i al vestir-se. Anant cap a la feina, creient ingènuament que els seus ulls l'observaven a cada metre que avançava. No es parava de mirar al mirall, i de pentinar-se, i de repassar-se els llavis, i ara els ulls, i ara el cabell una altra vegada. Ocellets al cap. Pensant en la seva veu, les seves mans. I quan arribava a casa, al vespre, el pensava encara més. Li xiuxiuejava les coses que pensava sota una sinceritat absoluta. És ell(s), i com se'l(s) estima.

La seva mirada s'esfuma, la seva cara es desdibuixa i el seu pit es contrau. Però tot i així, ella segueix adorant-lo. Es troba al bell mig de la immensitat, de la grandesa i de les coses infinites. El seu amor és immutable, perfecte, és el bé de tots els béns. És la llum, el súmmum de tot el que podem arribar a conèixer. És com una mena de veritat exegeradament fàcil d'entendre. El seu propi sentit de la vida. Massa íntim com per ser explicat en quatre paraules.

Quines ganes de seguir estimant una mirada sincera, una cara perfectament definida i un pit fort i valent. Enamorada d'una ombra que poc a poc va perdent els interrogants que arrossega. Una força sobrenatural que l'empenta al desig, que al mateix temps li funciona com a motor vital. Negre. Tres de la matinada. Es lleva perquè l'ombra ha canviat. La cara està dibuixada amb unes formes lleugerament diferents i irreconeixibles. No hi ha sentiment. No hi queda abosultament res.

Si una cosa saps del cert és que els moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta. Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el sentit que vols que prengui.