Hi ha
coses que se’t escapen de les mans. No ho pots controlar perquè trascendeix la
teva persona. Pateixes per les persones que t’envolten i t’estimen. Algun dia
ja no les tindràs més. Així de cop i volta, o d’una manera lenta, inestable i
fotudament malparida. Tampoc es tracta d’exprimir les persones com si fos
l’última vegada que potser les veus, o com l’última vegada que potser et miren
i són conscients del teu somriure. O com si fos l’última vegada que et cridaran
pel teu nom. No. Tu segueix amb la teva vida, que segur que és el que els fa
feliç. Pots riure les mateixes gràcies de tota la vida o enfadar-te per allò
que sempre t’ha fet enfadar. Segueix escoltant les mateixes cançons i segueix
menjant el mateix. Continua treballant i continua cantant a la dutxa. Segueix
el curs de la vida, tal i com et ve, de manera òptima però normal. Camina,
agafa el telèfon i insulta a l’imbècil que es salta l’stop. Fixa’t amb les
façanes que en un principi deixen que desitjar, les que poden ser poc amables
en un primer moment. Relaciona’t sempre amb les històries fascinants que
amaguen. S’acaben les coses aparentment boniques i comença un món autèntic i
proporcionat.
