dimarts, 21 d’octubre del 2014

Una petita història trista


Després de passar un cap de setmana més a prop de la felicitat que de la tristesa, dilluns va marxar a Galícia per temes de feina. A la tarda, esperant l’avió a Santiago de Compostela, li va agafar la plorera. Ansietat, una angoixa que s’havia instal·lat de forma permanent al seu cap.

Havia arribat un punt però, que li era realment indiferent qui la veia plorar. Va seure a terra i les llàgrimes li queien com si fos una nena petita. Eren compactes, grosses i d’una forma perfecte i inalterable. Els ulls se li havien tornat vermells, fet que feia cada vegada més complicat dissimular el seu estat. Va agafar el telèfon i va trucar a una persona llunyana, però sabia que la seva veu la tranquil·litzaria. Va fer com si res, si, si, tot molt bé, tornant de A Coruña, fardant d’un fals glamour totalment inexistent.
Va penjar i va sentir un dels buits més grans que havia sentit mai. Tenia un forat al cor, ben a l’interior, que la consumia i l’asfixiava. Se’n va anar al lavabo i es va deixar caure al terra, amargada i totalment infeliç. Es repugnava a ella mateixa, volia trencar el mirall que la reflectava, volia trencar amb el seu present, el seu passat i el seu futur. Volia donar-li una bufetada a la seva vida.

Desesperada, ja no sabia ni amb qui parlar ni de què parlar. Només tenia ganes d’estirar-se al seu llit, al de tota la vida, tancar els ulls i… No obrir-los més.

A dalt a l’avió, desitjava el pitjor. Tancava els ulls, volia sentir aquella pressió d’una caiguda lliure. Això esperava. Caure als camps de Castella. Estavellar-se contra un prat ben dur.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

La ressaca de començar


Les comparacions són odioses. Teoritzar-ho tot és repugnant. Tenir sempre la resposta és pervers. Saber-ho tot espatlla la vida. Fer coses constantment atabala. Fer veure que saps incomòda. No fer coses que pots fer és fracassar. Pensar amb el demà és secundari. Ser el que no ets és repulsiu. Fer el que no penses és detestable. Però intentar ser una mica millor que ahir és meravellós.
La tardor. Un període que arrossega una ressaca de trivialitats. Una estació que permet, encara, que res estigui a lloc. Una època que et serveix de pont per assentar-te com a nou jo i estabilitzar idees i maneres de fer. Et permets viure una mica desendreçada, però ensucrant-te l’existència de mica en mica. Perceps canvis i experimentes noves inquietuds. Perds de vista hàbits nocius evitant adquirir-ne de nous. Vols ser cada vegada més divertida, més persona. Et proposes coses que a la mínima tensió oblides. Aquest és el gran objectiu. Recordar amb força tot el que et fa ser millor. Millor que fa uns dies, millor que fa uns minuts. Empatitzar. Oblidar tota la ràbia, tota fòbia que puguis tenir, tot l’odi i antipatia cap a “coses” difícilment necessàries per a tu.
Saps que tots som iguals. Tots podem perdre però no tots podem guanyar.