dimecres, 29 de desembre del 2010

Ara fa divuit anys...

Matadepera, 26 de juliol del 1993.

Vivia en una antiga casa de masovers, just davant de Can Torrella, a l'altre banda de la riera de les Arenes. Tot i que antigament, era un magatzem de tractors. Era un complex amb quatre edificis. Tres magatzems (El tren, el "cuartu" de les rates i un traster) i casa nostra, tots quatre units per un pati interior ple de geranis i un pati exterior tancat per un balla de xiprer. De petita sempre li agradava jugar per fora. Era una nena solitària, s'ho passava bé inventant-se històries que ella creia reals. Sempre amunt i aball, parlant amb les seves nines. A falta de cosines de la seva edat, sempre estava acompanyada pel seu germà i els seus cosins, que també eren els seus veïns. La consideraven la nena i a sobre, la petita. No entenia el perquè a vegades, els nens s'escapaven d'ella per anar a jugar a fútbol o per anar amb bici. Però a ella ja li estava bé, es quedava al seu món imaginari jugant amb les seves nines a la gespa del jardí, explicant-lis contes, renyant-les i cuinant amb sorreta i amb els geranis que plantava el seu pare cada any. Quan els nens tornaven suats de jugar a fútbol, ella, contenta, els sortia a rebre al pati exterior, oblidant les nines i el fet que no l'havien deixat anar amb ells.
Els seus pares s'ho miraven mentre s'ocupaven amb les seves activitats. La mare pintava quadres abastractes sobre plàstic amb pintures acríliques. Vestida amb un mono blanc i una cinta al cap, estava completament absorvida pel seu món. De tant en tant, s'acostava a la seva filla i se la mirava com jugava. El seu pare, amb texans i un polo, escoltava a Mozart mentre arreglava una Bultaco Matador del 1970, amb un cigarret a la boca.
Els nens s'ho passaven bé corrent pel pati i anant fins a la riera a tirar petards i espantar els conills. Quan l'àvia o els tiets eren a la piscina, anaven a banyar-s'hi, però ella sempre acabava tornant cap a casa plorant perquè o el seu germà l'havia emputxat des del trampolí o algun cosí l'havia ofegat al tros on no tocava de peus a terra.
Una infància feliç en un paradís on tothom hi tenia el seu espai. Una casa que no oblidaré mai, la casa dels meus somnis. Una anarquia amb les seves pròpies regles.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Un dia més, un dia menys

Dilluns: Avui fa sol i penso que les coses no se superen i que no sóc massa jove per fer-me gran i que… No sé de quina manera viure. Faria tantes coses… I em quedo sense fer res. Mai havia sentit tanta impotència. Només vull que es posi a ploure i se'm esborri la memòria.

Dimarts: Avui plou però m’he llevat alegre. Són les nou del matí i estic sola a casa. No hi ha res que m’agradi més. Tothom ha marxat a treballar. Poso la música ben alta i em poso a treballar pel màster. M’adormo somniant.

Dimecres: Alegre. Segueix plovent. Escolto una canço i penso que no m’agradaria ser la persona de la qual parla, prefereixo ser la que pateix, la que canta, la que plora i la que, després de molts mesos dialogant amb si mateixa, acaba desglossant i entenent les causes dels seus problemes. Feliç.

Dijous: Sempre se’m faran extranys. Els odio i me’ls estimo al mateix temps. Em llevo feliç. Fa sol i surto a donar un volt. El paisatge ja no és el que era, s’ha fet petit, s’ha tornat més pàlid i em sembla poc espectacular. Els estímuls que m’arriben de l’exterior són uns altres. Això em fa sentir desorientada. Quins ulls més inocents que tenia… Aquest sentiment em fa marxar a passar la nit fora, ben lluny. El vespre se'm acaba fent de dia.

Divendres: Fa fred, molt fred. Surto al carrer i se’m posa el nas vermell. M’agrada aquesta sensació d'hivern, senyal de que torno a estar receptiva amb el món. Al voltant del migdia, l’ambient s’escalfa, el sol cada vegada és més potent i els meus ànims van disminuint. Avui és un d’aquells dies extranys que no saps què hi fots aquí encara, ni perquè has tornat. Així que decideixo quedar-me a casa i no encomanar males vibracions.

Dissabte: A les vuit ja estic desperta. Quan això passa, m’agrada fardar-ne, així que decideixo anar a fer un cafè al poble amb el meu pare. Parlem de què vull fer en un futur i em torno a posar contenta un altre cop. Les il·lusions són el més bonic que hi ha la vida. Avui he après tres coses noves, de dues persones diferents i això em fa sentir a gust.

Diumenge: Penso que el temps passa massa ràpid. Però és que la vida és així. S'ha d'aprofitar.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Avui he descobert que ja no miro la 'tele'

Aquest matí, mentre esmorzavem amb un amic, m’ha preguntat si havia vist un programa que van fer a Cuatro l’altre dia. Li he dit que no, i de seguida, amb una cara una mica extranya, m’ha dit, “Tu ja no mires la tele, oi?” M’he quedat en blanc durant dos o tres segons, i m’he adonat que tenia raó, ja no la miro. Poc a poc, he anat canviant els meus hàbits fins al punt que ja no consumeixo la televisió pròpiament dita. Ara me'n construeixo la meva de pròpia per l'ordinador.

A mesura que ha anat passant el dia, he anat reflexionant sobre el tema i m’he adonat que sense fixar-m’hi he passat a fer-me la programació a la meva mida, miro el que em ve de gust i quan em ve de gust. No recordo quan va ser l’últim cop que vaig mirar algun programa al sofà de casa. Fa mesos que no el faig servir.
Sempre he sentit a dir que el programador era una figura clau en la Neotelevisió. Una professió emergent en aquests últims anys de competivitat televisiva entre les cadenes, però que ara té els dies comptats. Era l’estratega de la cadena, havia de tenir un gran instint, a banda d’un àmpli coneixement sociològic de la població, que li digués el que els espectadors acceptaran o no. No és el mateix posar un programa a les nou del matí que a les onze de la nit. Fins aquí tothom hi pot estar d’acord. Però la societat està experimentant canvis molt significatius. Cada vegada més, és el propi públic qui tria el que vol mirar en cada instant. A mi em ve de gust mirar Ventdelplà mentres dino, Mujeres Ricas el cap de setmana i Crackòvia a l’hora de la migdiada, i a sobre, dos capítols seguits. Qui m’ha d’imposar veure Infidels els dimarts a la nit? O el telenotícies al migdia? Trobo que mirar els informatius per la televisió és una gran pèrdua de temps amb la velocitat a la qual estem exposats a les nostres vides. De veritat que he de perdre una hora al dia, com a mínim, mirant notícia rere notícia? Quan amb un parell de clicks ja m’he llegit el que m’interessa de cinc diaris diferents i n’he vist pel YouTube el vídeo corresponent. O que m’expliquin coses que al vespre del dia anterior o a primera hora del matí ja s’ha publicat al Twitter.

La televisió s’està morint, estan apareixent noves fórmules a mida per cada un de nosaltres. Una manera de consumir els continguts més dinàmica i personalitzada. Quan els expliqui això als meus avis em prendran per boja, ja que encara creuen que la televisió és una virgueria…

dimecres, 8 de desembre del 2010

El denominador comú de les terres del Sud

En dos dies m’he acabat la primera temporada d’una sèrie nordamericana que m’ha enganxat des del primer moment. Es tracta de Memphis Beat. Un homenatge al blues, al rock&roll i a l’aroma de la ciutat originària de personatges com Elvis Presley, Johnny Cash, Morgan Freeman, B.B. King i Aretha Franklin. El més interessant d’aquesta producció televisiva són els personatges, el seu accent meridional i les expressions que fan servir. Mentre la mirava em semblava estar allà encara, ha estat com tornar a reviure l'ambient i la olor Memphiana. La sèrie ha sapigut prendre l’essència de la ciutat i traduir-la al crim que forma part de la seva vida quotidiana.

Decadent i desèrtica, però amb una personalitat que m'apassiona i al mateix temps em desborda. Els rails del tramvia atravessen l'asfalt descolorit de les carreteres esquerdades, un Lincoln Continental del 65 arrenca per l’ordre d’un semàfor en verd, seguit per un Buick Riviera del 67, tots dos conduits per afroamericans. Gent autèntica, de color, et mira dolçament. Puc notar que saben que sóc estrangera. Homes amb camperes i barrets de cowboy condueixen trucks amb banderes Dixies onejant. Inconfusible, no em puc equivocar, sóc a Memphis. Sembla mentida com una ciutat aparentment tan pobre, amb una taxa cada vegada més alta de crim i amb unes minories ètniques que s’estan convertint en majories, tingui l’aeroport amb més tràfic de càrrega del món gràcies a l’empresa FedEx. Aquest és el pilar econòmic que la suporta. Una zona oblidada, moltes vegades, pel govern de la Casa Blanca. Són la ovella negra del país. En aquest sentit és simptomàtic el fet que els ciutadans del Sud tinguin apreci a l’expresident Bush, ja que ell, havent estat governador de Texas, els va donar veu. Cadascú veu les coses a la seva manera i la majoria dels habitants d’aquesta ciutat agraiexen les inversions que va fer l’expresident a la ciutat. Els va reactivar l'economia, els va donar una oportunitat que potser no han sapigut acabar d'aprofitar. El Sud és i serà sempre una terra molt conservadora i republicana i no els podem culpar. A cada racó del món hi ha una zona similar: El Sud.

Però l’aspecte que més em meravella d’aquesta ciutat i els seus voltants és el seu accent. I Memphis Beat n’és un clar exemple. Al principi no entens res i et preguntes com pot ser possible que havent estudiat anglès gairebé des de tota la vida, no puguis entendre ni un simple com et dius. Però mica en mica, sense adonar-te’n, tu mateixa acabes parlant com ells. És realment molt divertit. Aprendre un idioma és de les coses més boniques d’aquest món. La gent del Mid-South tenen el seu propi vocabulari i una pronunciació molt característica. Només cal recordar a Johnny Cash.

En les terminacions en gerundi (–ing), la g no es pronuncia mai. Com diria Johnny Cash, I'm stuck in Folsom prison, and time keeps draggin' on. Fan servir ain’t en comptes de am not: I ain't seen the sunshine since I don't know when. Per referir-se a la seva mare sempre utilitzen mama: When I was just a baby my mama told me: Son, always be a good boy don't ever play with guns. Per parlar de la gent fan servir una paraula que trobo molt divertida i afectuosa, folks (pronunciant-la sense la l) i també y’all: How y'all doing?, expressió que personalment m’encanta. També es mengen molts verbs com per exemple: You going tomorrow?. Per dir overthere diuen o’yonder: There’s a man o’yonder. La paraula fixing és un comodí, la pots fer servir a tot arreu, així que si et balla una paraula en alguna frase utilitza el to fix perquè segur que quedaràs bé (una mica com la paraula cardar dels de Vic): I’m fixin’ a drink, I’m fixin’ to go, fix your hair. Una de les coses que recordaré tota la meva vida va ser quan la meva família d’allà em va dir: “Aquest cap de setmana anirem a Nawrlings", i jo, feliç com un anís, vaig trucar als meus pares i els hi vaig explicar i em deien “Molt bé Marina, doncs ja faràs fotos d’aquest lloc perquè no ho hem sentit mai” I jo “Si, si… No en tinc ni idea d’on està però tranquils que ja us ho diré, m’han dit que és un lloc molt maco”. Total, sis hores amb cotxe més tard, veig un cartell que posa New Orleans i el pare, que conduïa, salta i diu "Welcome to Nawrlins Marina". És aquí quan em vaig adonar que alguna cosa no pillava del seu accent… Dos mesos més tard, l’huracà Katrina va devastar la ciutat.
Alguns exemples més de pronunciació serien: Ever'where's (everywhere), where y'at? (where are you), carry awn (carry on), eye-talian (italian), member (remember), tater (potato), thang (thing), wadenit (wasn’t it?), twenny (twenty), I cain't (I can’t). Això dels idiomes sempre em tindrà meravellada.

dimecres, 1 de desembre del 2010

The approaching curve

The music played with a calming frequency. The speakers gently seeped the sound of ambient keyboards and light percussion, creating a seductive soundtrack to our midnight drive through curtains of blackness. The windows were cold to the touch, reflecting the icy conditions in our immediate extremity. Salt stains and fingerprints littered the glass, and streaks of melting snow cascaded down its length. The music pulsed louder, yet gentle, like the far away squeal of a pot of boiling water. The skyline was glowing faintly with vague hints of an impending dawn. The car raced along a painfully straight stretch of road and she hadn't so much as turned the steering wheel two degrees in the last twenty minutes nor had we spoken.

"Why are you doing this?" I spoke as if not expecting a response. My voice penetrated the still air of our speechless drive so suddenly that his heart had jumped. "I'm not doing anything," He said, but he didn't even believe that himself. "This is what's best, for me, for you, for us," or maybe just for me he thought, as a tear formed in the pit of my eye. The music poured through the speakers and we were losing ourselves in the cadence. I looked down momentarily and closed my eyes for a bit longer than a standard blink. Then I was crying. Then he was shouting. Then I was shouting, now pouring confessions, having no answers, or solutions, we barely even knew the questions.

As we were, so perfect, so happy. They'll remember, only our smiles 'cause that's all they've seen. Long since dried, when we are found, are the tears in which we had drowned. As we were, so perfect, so happy.

Don't put me underground, I was meant for a life somewhere else. Please, love, give me the wheel, before both of our hearts you will steal tonight. Our cracking voices became part of the music. The car pressed on faster through the night. As our voices lowered, the cadence again overtook the air. Up ahead there was a curve approaching. I made no indications of slowing.

(Tim McIlrath)