divendres, 22 de maig del 2015

Macarrons gratinats


Se sent l’aroma del gratinat de macarrons des del porxo de l’entrada. La meva mare m’ha fet sortir de la piscina i m’ha col·locat una tovallola com si tota jo fos una petita croqueta. Tinc 5 anys i estic passant l’estiu a casa els avis a Sant Quirze de Safaja. La meva mare em posa un vestit sobre el banyador mullat (estem a ple Juliol, no pateix perquè agafi un refredat) i em pentina multidireccionalment d’una manera que no m’agrada gens. Escapo d’aquella situació i vaig en direcció a l’olor del gratinat. La meva àvia està a la cuina amb un got d’alguna cosa amb alcohol i ordenant a la Matilde, la minyona, que serveixi els macarrons als nens, amb unes frases caracteritzades per aquella falta de pronunciació que a mi sempre m’havien fet tanta gràcia. Som cinc cosins amb el cabell mullat i repentinat. La mamà m’acomoda a la cadira, em posa un coixí, per estar a l’altura i em talla els macarrons a trocets. Els meus cosins grans em veuen com un nadó i ja mengen sols, mirant-me de reüll amb una cara com si a ells mai els hi ho haguessin fet. Jo només em preocupo d’estar allà i fer veure que ho entenc tot. Cada tonteria que percebo m’ofega de riure. I tot allò propi de la infantesa.

Surto de l’escola al migdia. Tinc uns 15 anys i agafo la moto, vestida amb l’uniforme vermell i un casc multi-color-fluor, i amb dos minuts em planto a casa, amb tota la imprudència que això suposa. El dinar ja és a taula. Macarrons o espaguetis o amanida d’arròs. No tinc temps ni per fixar-m’hi, d’aquí un quart d’hora hem quedat per anar a fumar al bosquet. Ni aixeco el cap ni parlo. No tinc temps per pensar amb res més que no sigui anar a gamberrejar amb els amics. M’aixeco i surto a fora, sento de lluny que m’han fet un suc de taronja però ja torno a tenir el casc posat i sóc sobre la moto. No sóc conscient ni que he menjat.

Als 23 anys estic cansada i ja no em menjo els macarrons. No hi ha cosa que em posi més de mal humor que haver de seure a taula i menjar-me el que no vull menjar. Enretiro el plat obeint no sé què exactament. Vaig a la nevera i em faig unes endívies. No em puc permetre els macarrons. Amb els mesos, el ritual de seure a taula es converteix en un infern. I amb el temps, s’hi acaba convertint la resta del dia, la resta de la meva vida. El meu cervell es deforma i tot es redueix en quadricular-ho tot. Allò més escàs es converteix en el fil conductor. S’espatllen amistats, s’espatllen relacions i m’espatllo a mi mateixa. No puc seguir la vides dels altres amb normalitat. Sóc jo pensant amb que mai més podré estar tan tranquil·la com quan em posaven el plat a taula a l’estiu.

Però el plat de macarrons sempre serà el reflex de les coses que m’han anat passant a la vida. Les alegries i les putes desgràcies. Els bons records i els petits inferns de la primera joventut. Avui, als 27, toquen macarrons gratinats per dinar. Boníssims.

diumenge, 10 de maig del 2015

Els estats líquids


Des de dalt l’avió, sortint de Barcelona, contemplava dolçament els llums de la ciutat i com, poc a poc, es difuminaven entre si i perdien tota individualitat possible. Això li va fer pensar que veritablement, cada un de nosaltres, som poca cosa. Com és possible que tinguem tanta energia individual? Aquesta vista zenital li va fer trontollar el seu lloc al món. En certa manera (en la única) incomprensible. Des d’aquí dalt tot es veia en un estat líquid i dispers, com a una vasta i falsa totalitat. Però tots aquells punts de llum abraçaven pensaments, inquietuds, soledats i alegries. Durant un moment bastant llarg, es va desconcertar. Va tenir la sensació que aquell moment no s’acabava mai i va tancar la persiana i es va aixecar. Caminava pàl·lida pel corredor de l’avió fins arribar a la part davantera. Una hostessa li va demanar si estava bé. Ella va respondre-li que els llums de la ciutat li havien fet veure que la individualitat costa molt de trobar en aquest món. També va preguntar-li si amb tantes hores de vol acumulades, li havia passat alguna vegada. L’hostessa va posar una cara d’aquelles que poses quan sents alguna cosa que no vols estar sentint i va deixar anar mig somriure forçat. Va fer veure que justament estava toquetejant les ampolles d’aigua i en va donar-li una. Li va dir que pròximament iniciariem el descens, així que millor que anés a seure i es cordés.

Puja la persiana i torna a observar, desconnectant la resta de sentits. La imatge de les llums que té plasmada al cap deu ser allò de la individualitat col·lectiva. Una falsa percepció a la totalitat. O un engany a la indivisibilitat. Un tot o un res. Un ningú o un tothom. Prem el botó de cridar a la hostessa per veure si hi ha pogut reflexionar.

I com tontos ens seguim. En comptes d’anar per lliure. Desdibuixem-nos com ho fan l’horitzó i els seus colors. Conceptualitzeu-me com un croquis a mà alçada.