diumenge, 10 de maig de 2015

Els estats líquids


Des de dalt l’avió, sortint de Barcelona, contemplava dolçament els llums de la ciutat i com, poc a poc, es difuminaven entre si i perdien tota individualitat possible. Això li va fer pensar que veritablement, cada un de nosaltres, som poca cosa. Com és possible que tinguem tanta energia individual? Aquesta vista zenital li va fer trontollar el seu lloc al món. En certa manera (en la única) incomprensible. Des d’aquí dalt tot es veia en un estat líquid i dispers, com a una vasta i falsa totalitat. Però tots aquells punts de llum abraçaven pensaments, inquietuds, soledats i alegries. Durant un moment bastant llarg, es va desconcertar. Va tenir la sensació que aquell moment no s’acabava mai i va tancar la persiana i es va aixecar. Caminava pàl·lida pel corredor de l’avió fins arribar a la part davantera. Una hostessa li va demanar si estava bé. Ella va respondre-li que els llums de la ciutat li havien fet veure que la individualitat costa molt de trobar en aquest món. També va preguntar-li si amb tantes hores de vol acumulades, li havia passat alguna vegada. L’hostessa va posar una cara d’aquelles que poses quan sents alguna cosa que no vols estar sentint i va deixar anar mig somriure forçat. Va fer veure que justament estava toquetejant les ampolles d’aigua i en va donar-li una. Li va dir que pròximament iniciariem el descens, així que millor que anés a seure i es cordés.

Puja la persiana i torna a observar, desconnectant la resta de sentits. La imatge de les llums que té plasmada al cap deu ser allò de la individualitat col·lectiva. Una falsa percepció a la totalitat. O un engany a la indivisibilitat. Un tot o un res. Un ningú o un tothom. Prem el botó de cridar a la hostessa per veure si hi ha pogut reflexionar.

I com tontos ens seguim. En comptes d’anar per lliure. Desdibuixem-nos com ho fan l’horitzó i els seus colors. Conceptualitzeu-me com un croquis a mà alçada.

Cap comentari:

Publica un comentari